Forever Van Gogh és eminentment un espectacle visual, amb projeccions que ocupen totes les parets de l’escenari i recreen uns espais virtuals basats en l’obra de l’autor. Podríem dir que també és teatre de text, però menys. I fins i tot dansa, però només a petites dosis. El que no podríem dir és que sigui un musical, malgrat que en alguns moments hi hagi música en directe i la banda sonora hagi estat feta expressament pel reconegut violinista libanès Ara Malikian.
Degut a la preeminència de l’espai visual, tota la resta queda una mica difosa… tot i basar-se en la correspondència que es van escriure els germans Theo i Vincent Van Gogh. Es dona molta informació, és cert, però la teatralització queda una mica curta i les interpretacions –un xic encarcarades i unidimensionals- no acaben d’ajudar al conjunt. El gran atractiu de la peça és l’espai visual i estètic, amb un vestuari força reeixit, algun element escenogràfic massa voluminós i sobretot les imatges creades per Intel·ligència Artificial. Tot llueix d’allò més bé, i és inevitable deixar-se endur per la bellesa de l’art, però crec que tot plegat funciona més com a “experiència” que com a espectacle teatral pròpiament dit.
Si algú es pregunta per una versió musical sobre el pintor holandès, hauríem de remetre’ns al muntatge que en el 2015 van presentar Roger Pera i Mingo Ràfols. Es tractava de Van Gogh. El musical, i en aquell cas el nom no portava a engany… tot i que es tractava d’una peça còmica i força gamberra que volia jugar més que homenatjar.