Un periodista és enviat a un poble remot a cobrir la suposada fi del món el dia que hauria de començar les seves vacances. No es que li vingui molt de gust, però no pot dir que no a la feina. Quan està a punt de marxar cap a casa, té un problema amb el cotxe i demana ajuda a l’oficina de l’ajuntament. I és en aquest punt que comença una història divertida, àgil i genuïna sobre les creences.
Tot i que sembli un tema dens i massa reflexiu, Jan Vilanova aconsegueix posar-lo sobre l’escenari vestit amb molt d’humor. Es mostren algunes de les conviccions que té la societat i com cada persona entoma de diferent manera les creences pròpies i les alienes.
El text és ràpid, directe, amb una gran càrrega de comèdia negra que augmenta exponencialment gràcies a les interpretacions d’Agnès Busquets i Dafnis Balduz. En Busquets descobrim una serenitat que potencia la vis més divertida de la seva part del guió, sense gairebé intentar-ho (o això sembla) la seva naturalitat crea un marc humorístic preparat per divertir al públic a cada intervenció. Somriures involuntaris van esclatant al pati de butaques. Balduz ens sorprèn amb un personatge en principi dramàtic que es guanya a l’espectadora només aparèixer, del qual sentim empatia des que arriba a l’oficina de l’ajuntament. Les seves paraules, amb un drama latent al fons, es converteixen en els millors moments còmics de l’obra.
Sense artefactes que pretenguin crear un món específic per al públic, la senzillesa del muntatge, amb la coreografia dels intèrprets a l’escenari gairebé buit, deixa pas a una història molt interessant que té l’únic punt feble en el seu tancament. Després d’una hora de diversió amb un guió ben tramat i un ritme molt ben compassat, la cloenda de l’obra queda abrupta i agafada en pinces. Dona la sensació que el final és ràpid i no tan meditat com la resta de la producció. Tot i això, el conjunt funciona molt bé i anima a experimentar amb textos fora del registre teatral habitual.