Dues coses sorprenen d’entrada d’aquest Frank V dirigit per Josep Maria Mestres. La primera és la vigència del seu text, escrit originalment l’any 1959 per Friedrich Dürrenmatt, amb crítiques a la banca privada, els interessos dels poderosos i la corrupció del mateix sistema que són de rigorosa actualitat. L’altra és la lleugeresa del seu empaquetatge musical: una barreja entre el cabaret, l’estil Broadway o, fins i tot, el Music Hall més clàssic. És evident que aquesta superficialitat formal no és més que una postura que pretén fer una mirada irònica a la immoralitat dels fets que relata. Així, el que aconsegueix és un muntatge divertit, dinàmic, entretingut i molt animat, caricaturitzant la maldat dels seus protagonistes, amb mala llet i maquillatges exagerats molt semblants als de dolents d’opereta. El problema és que el gran desplegament visual, la fastuosa escenografia, l’excel·lent banda en directe i les simpàtiques coreografies es mengen la profunditat d’una història que, originalment, era molt més fosca i amarga. La sàtira, però, té força i ridiculitza amb gràcia i sense pietat la mesquinesa dels rics. Malauradament, quan necessita posar-se més seriosa, no té prou credibilitat i, per aquest motiu, certs passatges arriben a fer-se pesats. En general, l’equip d’actors fa una bona feina, especialment Mónica López que sembla que gaudeix el seu paper més que ningú. Llàstima que no s’hagi mesurat prou bé aquest equilibri entre el contingut i la seva cuirassa, ja que, per la resta, la seva posada en escena és precisa i està cuidada fins al més mínim detall.
Enllaç copiat!