Ja fa anys que veiem espectacles de dansa integrada, on no és estrany veure ballarins professionals compartint espai amb cadires de rodes, però Fuck-in-progress va un pas més enllà. Jordi Cortés i l’Associació Kiakahart, que fa anys que lluita per obrir a tots els ciutadans el llenguatge de la dansa i de les arts en moviment, han volgut demostrar que es pot ballar encara que no es tinguin cames o que hi hagi una discapacitat visual. Aquí ja no apareixen les cadires, ni els bastons blancs, ni les pròtesis… Tot desapareix a la primera escena, i damunt de l’escenari només queden ballarins. Uns ballarins, per cert, que ens acaben demostrant que el cos no és un impediment, sinó un recurs per expressar-se i per sentir. De fet, Fuck-in-progress parla de la sensualitat, de l’erotisme i de la necessitat de sentir, sigui com sigui el teu cos i prescindint d’estereotips i clixés.
És cert que l’espectacle pot resultar incòmode per a alguns espectadors, però de fet es tracta d’això. Per superar certs convencionalismes cal passar una primera fase, que potser xocarà o despertarà en nosaltres sentiments enfrontats. Però és necessari passar-la per poder entendre el veritable objectiu de la companyia. Espectacle molt recomanable per les seves sanes intencions, però també per l’alta qualitat dels ballarins i per l’estranya bellesa de les imatges que crea.