El treball de Jordi Cortés sempre m’ha fet viatjar al singular univers de Federico Fellini per les imatges grotescament poètiques que presenta. Quan surto de veure aquest tipus de treball tot el meu món es capgira, tot es torna bell i únic. A Fuck-in-progress no seria diferent.
Jordi Cortés avisa indirectament que hem escollit lliurement ser-hi. Ho diu als performers i ho diu al públic. Si estem aquí és perquè hem vingut a jugar. I quan parla de jugar, es refereix a la recerca del plaer, la sensualitat, l’erotisme … a actuar lliurement segons els nostres instints, amb respecte, amor i llibertat. I així comença l’obra i entre ball i ball va pujant la temperatura de la sala progressivament, sense descans, fins que el públic és testimoni d’una orgia ballada on cada artista mostra el seu joc amb el plaer.
Es tracta d’un espectacle fet arran de la dansa inclusiva. És el que dóna sentit a la peça ja que el joc del plaer es construeix arran de l’exaltació dels sentits i no de la mirada dictada des dels mitjans. Quan veia aquests cossos moure’s amb tota la seva personalitat feia goig veure com a través del llenguatge del moviment es desmitifica la importància de la imatge. No hi ha límits, ni d’edat, ni de capacitats, els límits se’ls posa cadascú. Jo vaig sortir de l’obra enaltint la bellesa del cos com genuí i únic.
Em sembla un espectacle ben encaixat, orgànic, seductor, amb tocs d’humor, bell, ple de simbolismes i amb un joc de propostes constants. Es van succeint les escenes amb transicions imperceptibles. Audiovisuals, ombres xineses, frases absurdes plenes de sentit, personatges lliures en la seva relació amb la sensualitat, tot això a la suma d’un quadre ben compost que sembla “El jardí de les delícies” del Bosco.