Deu anys abans de morir, Antonio Gades va crear la seva última gran producció, Fuenteovejuna. Tot i que va quedar pendent un projecte sobre Don Quixot, crec que aquesta va ser una obra culminant, en la que va trobar la mesura justa per dramatitzar un ballet i conservar alhora l’esperit del text teatral. Es tracta d’una coreografia que barreja gèneres (flamenc, danses populars espanyoles, ballet clàssic…) i moments molt descriptius amb d’altres d’autèntica festa flamenca, com ja passava a la Carmen creada juntament amb Carlos Saura. Però aquí tot està molt més lligat i tant el vestuari com la música triada ens aporten una visió més homogènia de tot el conjunt.
A l’igual que al muntatge de Carmen, la música i el cant en directe aporten una màgia i un ritme que enamora. Els ballarins, d’altra banda, demostren una gran tècnica de dansa espanyola, especialment en els números més corals. En el cas dels protagonistes cal destacar uns fantàstics Silvia Vidal i Álvaro Madrid, així com un Antonio Canales que tot i mostrar un cert cansament en algunes parts de l’obra va tenir temps per mostrar apunts de genialitat. En definitiva, una revisió del clàssic creat fa més de vint anys que reapareix ara amb tot l’esplendor i que fa justícia a l’original.