Martina Cabanas, autora del text i directora del muntatge, ha posat el focus en la generació dels nascuts al voltant de 1980, i per tant, coetanis del neoliberalisme que Ronald Reagan i Margareth Thacher van imposar a mig món. Una generació desil·lusionada, conscient que no se’n sortirà i sabedora que el futur no està en les seves mans. Una generació que sent el pes insuportable d’una societat que només té ulls pel mercantilista i desprecia tot allò que no generi un benefici immediat.
Pau Zabaleta, Maria Cirici i Artur Rodríguez han volgut obrir-se camí, d’una o altra manera, en el món del teatre, però les seves expectatives s’han vist frustrades i han estat incapaços de donar un cop de timó a les seves vides perquè la manca de recursos personals i la desídia s’imposen a la voluntat de tirar endavant i d’assolir els objectius. La història, per tant, és la història d’una fugida, a través de les drogues, la promiscuïtat o fins i tot la maternitat, elements que actuaran com a substitutius que mirin d’omplir el buit deixat pel fracàs.
El muntatge opta per l’austeritat en tots els elements de l’escena que deixa als intèrprets la responsabilitat d’explicar-se. El més rellevant de Fuga de conills és la introducció d’un element fantàstic, irreal, que acaba essent l’única possibilitat de fugida no infructuosa per als tres personatges.