Fun Home és un musical contemporani i madur que no és poca cosa. L’origen és una novel·la gràfica on Alison Bechdle recorda la seva família i rememora quan era una nena que feia l’avió amb el seu pare, de vegades massa fred, perfeccionista i distant. També recorda el salt vital cap a la Universitat on descobreix la seva sexualitat, aflora als seus ulls el secret del pare, el patiment de la mare, la tragèdia i l’alegria d’haver-se trobat a ella mateixa.
És una aposta molt valenta triar FH (tot i els premis i èxit a NY i Londres): no és un títol gaire conegut, té foscor i patiment i toca temes com el suïcidi o l’homosexualitat fugint de situacions massa vistes. Vaja, que parla de persones, amb clarobscurs, com toca, no hi ha personatges plans sinó plens de realitat, d’amor i cicatrius. I també, per sort, hi ha somriures. Valenta també perquè l’Alison nena ha de suportar bona part de l’obra d’igual a igual amb els adults. I finalment valenta perquè aposta per un públic teatralment madur, que aprecia nous registres i sap que el musical pot explicar-ho tot.
El repartiment és d’aquells que atorguen pes al muntatge; a alguns pot sobtar que noms consagrats tinguin “poc” paper. Poc text, en tot cas, però interpretar també és atorgar entitat al conjunt, amb cada passa, cada expressió; així, veure com escolten, es miren, els silencis… és un plaer.
La posada en escena és de musical forani: escenografia espectacular, que s’integra amb els personatges (perfecció estètica exterior però amb tints opressius) i té cops amagats (sortir de l’armari!), música en directe que ens va abraçant, vestuari de premi (vestir de forma realista el passat recent no és fàcil), so de qualitat i il·luminació a joc.
I al final l’aposta valenta que dèiem és guanyadora: es tancar-se els llums i la gent posar-se dreta. Tots enyorem certs moments amb els pares, especialment quan els hem perdut d’hora, o lluitem amb haver d’acceptar que són persones reals, amb defectes. I per mi, d’això va l’obra: de reconciliació, perdó i acceptació.
En resum: un musical de gran format, amb pressupost, música en directe, dels que ara es veuen a Londres o NY, amb temes profunds, nous, qualitat musical i dramatúrgica i amb interpretacions de pes.
El detall: picada d’ullet a la compositora, Jeanine Tesori, amb el cartell de “Caroline, or change” al vestíbul.