Fun Home narra la història d’Alison Bechdel, una noia que va dibuixar i escriure el còmic Fun Home. Una família tragicòmica, basat en la seva vida. Som davant, per tant, d’una obra autobiogràfica i el fruit d’una doble adaptació: de la vida real al còmic, i del còmic a un musical. La protagonista ens fa una retrospectiva per la seva trajectòria: des de la infantesa, en què vivia en una família que es venia com a perfecta, però que en realitat amagava una doble vida d’un pare homosexual; el pas per la universitat, on descobreix que ella també és homosexual; fins a la vida adulta, quan aquest trauma explota a causa del suïcidi del seu pare (això no és un spoiler, ho diuen als primers minuts de l’obra).
Moments de llum. L’obra té un càsting de Champions: el mateix Daniel Anglès (el director de l’espectacle, de llarga trajectòria en el món dels musicals i director de la nova proposta Onyric del grup Focus) és qui fa de Bruce Bechdel (el pare de la protagonista i personatge central de l’obra); la sempre impecable Mariona Castillo dona vida a l’Alison adulta (la narradora de la història); i Pilar Capellades (menys coneguda per al gran públic) encarna l’abnegada mare de la família. Grans professionals que executen interpretacions tècnicament immillorables. Menció a banda per als nens de l’obra. No estem acostumats a veure espectacles amb infants (de fet, el tòpic diu que no s’ha de treballar mai ni amb nens ni amb animals), i menys amb nens que actuïn de protagonistes. Un repte que superen amb nota.
Moments d’avorriment. La poca originalitat en el guió i l’alta previsibilitat de la història fan que en alguns moments la trama esdevingui lenta i avorrida. Paradoxalment, l’obra replica el seu propi argument: és un musical aparentment perfecte, amb interpretacions perfectes, música perfecta, una execució perfecta en consonància amb la família perfecta, la dels Bechdel, però paradoxalment, una obra buida i grisa que fa de mirall també d’una família buida per dins. Per la temàtica, podríem empatitzar amb la protagonista, podríem patir el dolor intern que experimenta el seu pare, podríem emocionar-nos amb les seves vivències… Però no, el relat no aconsegueix en cap moment fer sentir la mínima proximitat amb uns personatges típics i tòpics i sense cap mena de profunditat, que acaben essent només caricatures desdibuixades. Crec que el problema no rau en la companyia catalana, sinó que el guió i l’estructura de l’obra original (que vindria a ser com una successió de vinyetes de còmic) no estan del tot ben aconseguits.
Tot i això, val la pena que hi vagin i jutgin vostès mateixos. Hi trobaran moments que realment valen la pena (totes les cançons són de 10), interpretacions excel·lents i tindran l’oportunitat de veure un musical que va tenir 5 premis Tony (!) adaptat al català. Sentir-se com a Broadway és fàcil, que després la trama ens agradi més o menys ja és un altre tema.