No sóc espectador habitual d’Stand-Up Comedy ni em conec totes les regles del gènere, però està clar que quan et trobes a algú que creu en el que fa i que explota a fons el seu personatge t’acaba convencent. Aquí no estem davant del típic humorista que explica acudits davant d’un micro sobre qualsevol situació, sinó que hi ha un motiu, una excusa i un personatge. No cal oblidar que Gabriel Córdoba va ser dels primers en pujar els monòlegs còmics a un escenari, ara ja fa uns 14 anys. A més, l’actor ha estudiat el gènere a fons, i actualment és dels pocs que ha teoritzat sobre el tema en dos llibres que analitzen l’art i la pràctica d’aquest tipus de monòleg. De fet, veient Superstar t’adones de la gran quantitat de recursos que utilitza, tots ells destinats a explicar anècdotes al voltant del seu rol: un jove gai de Múrcia que arriba a Barcelona per triomfar i allunyar-se d’una realitat que no el satisfà. A partir d’aquí es barregen tòpics, anècdotes habituals del seu repertori, acudits realment incisius i punyents, alguna encertada projecció i unes quantes cançons que sorprenen, especialment la de Mecano amb els polítics de fons… Un cant en contra de l’homofòbia que impregna de sentit tot l’espectacle. Potser és cert que algunes parts no encaixen tant bé com d’altres i que el recurs de les repeticions a vegades és excessiu, però l’espectacle compleix perfectament el seu propòsit: entretenir, conscienciar a base d’humor i. sobretot, crear un necessari clima de bon rotllo.
Enllaç copiat!