Nom, l’últim treball de Cesc Gelabert, és un diàleg multipolar, sense jerarquies, entre els intèrprets / ballarins, el músic, la il·luminadora, el coreògraf i la dissenyadora de vestuari tal com ens va comentar el propi Cesc a l’inici de la funció.
Enmarcat en el cicle de dansa contemporània programat pel TNC, és una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, una càpsula específica per a l’espai concret, amb improvisacions i matisos diferents en cada sessió.
La improvisació en la dansa és igual que en la música. Quan es manté una confabulació amb un bon guió i unes directives prèvies, es produeix la màgia. I en aquesta proposta cada element dansa, música, llum i vestuari és van unir.
Una técnica de creativitat on tots els elements tenen el seu moment, la seva presència i el seu moment. Sense la necessitat de tenir tot planificat, sense tota la informació del que pot ocórrer. El temps i la professionalitat tenen que arribar d’una manera fluida com velen presentar-nos la seva pròpia execusió. I així ho percebim des de l’inici.
Igual que en la música, en la dansa la improvisació pot dependre de l’aportació diaria de cada un dels elements de l’obra. I per aquest motiu, la peça no és idéntica en un moment o l’altre. Aquesta llibertat fa que cada funció/peça sigui única en el seu propi estil.
Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç