El guionista i escriptor John Vorhaus que ha publicat diversos assajos sobre l’humor diu que, en essència, “la comèdia és veritat i és dolor”. Resulta evident, només veient els primers minuts, que aquestes dues paraules han estat clau en la concepció de Generació de merda. Escrita i dirigida per Xavi Morató, l’obra és el testimoni nascut de les entranyes d’una generació frustrada que ha crescut envoltada d’una abundància fictícia i que, arribats ja als trenta anys, sent que ha perdut tot el que se li havia promès. Així, en forma de musical absurd i irreverent, han plasmat la part més precària de la societat actual i el patetisme que envolta als joves. L’espectacle és dinàmic, molt divertit i ple d’idees brillants, entre les que destaca l’originalitat de les cançons, amb melodies que s’encomanen i lletres d’entranyable mala llet. Els actors han captat perfectament el to despreocupat i d’entreteniment pur que li va bé a la proposta i, a més, es fan tots estimar gràcies al seu carisma. No obstant, l’argument no es pren seriosament a ell mateix (tampoc és el que es pretén) i es deixa passar l’opció més propera a un estil clàssic de sitcom televisiva amb que comença per derivar cap al disbarat, l’excés i el despropòsit, en una línia molt menys interessant. Afortunadament, la crítica al capitalisme salvatge, les noves tecnologies o la frivolitat de les relacions entre els joves (autocrítica, en aquest cas) manté alts els nivells d’intel·ligència d’un recorregut que sembla que no han sabut com acabar. En qualsevol cas, tota aquesta manca de respecte cap a l’estructura de la història i les convencions narratives no deixen de ser una possible conseqüència de les seves influències audiovisuals que, per generació, podrien ser Los Simpson, South Park i Dr. Slump i, per tant, tot encaixaria d’alguna manera dins del mateix discurs.
Enllaç copiat!