Sí, senyores i senyors. Que el teatre sigui posar entre les cordes els espectadors! Que el teatre sigui posar entre les cordes tres actrius aqui de cop i volta se’ls pregunta què n’esperen del seu futur! Que la pròpia directora hagi d’afrontar el desafiament! Teatro en vilo ens planta tres personatges a l’Àtic del Tantarantana, transsumptes de les tres enormes actrius que els interpreten, per a fer front a una qüestió fonamental que haurà de deixar en evidència la incertesa i el desencís d’una generació, potser de moltes generacions.
El to triat per les dramaturgues i la directora és el de l’humor (petar-se de riure al teatre és tan maco!) amarg, aquell que neix del riure’s d’una mateixa per a acabar assumint la manca d’alguna cosa, la nostàlgia per a allò que mai no hem tingut, no sé si m’explico.
El format és atractiu. S’estableix un diàleg entre la directora/actriu (Andrea Jiménez) i la resta dels personatges que, com si es tractés d’una improvisació, van reaccionant a les paraules de la primera. La por, el desencís, el desig… afloren en un crescendo emocional que posen en dubte les expectatives que la societat ens anima a crear-nos però no ens prepara per a afrontar la possibilitat que no s’assoleixin.
Que Teatro en Vilo torni a Barcelona! I que la gent la vegi! Ens cal a totes!