El nou muntatge de la Bella Otero ens acosta un magistral text del francès Frédéric Sonntag on, a través de la comèdia i la ironia, reflexiona sobre el poder dels relats o les ficcions per a manipular a la població. El text, escrit en 2012, continua sent més que vigent en l’ambient cada vegada més conspiranoic en el qual vivim. Si ja en el 11-S i en la Guerra de l’Iraq vam ser conscients de com el poder construeix enemics públics per a controlar el relat i justificar accions, és possible que després de la pandèmia aquesta sensació de manipulació sigui encara més forta entre el públic.
El muntatge es compon de tres escenes unificades pel fil conductor del personatge de George Kaplan: una identitat fictícia col·lectiva que busca hackejar el sistema, un mite construït des del poder o un perill públic que desestabilitza l’ordre establert, segons qui ho miri. En qualsevol cas, George Kaplan posa en escena el poder polític del relat.
La primera escena se centra en el grup d’activistes que donen origen al fenomen, fent una exquisida paròdia del món assembleari. Després, arribem a una Writer’s Room americana on diversos guionistes tracten de buscar la nova sèrie del moment. Aquí el text continua mantenint el to de paròdia, però es torna més autoreferencial per a reflexionar sobre l’art de construir històries. Finalment, assistim a l’escena més distòpica on un grup de totpoderosos tracten de mantenir l’ordre establert a través d’una conversa que llegim projectada en una pantalla. Els tres quadres són interessants, però és cert que el ritme resulta una mica descendent. Pot ser que, en arrencar l’obra amb un nivell de ritme i comèdia tan encertats, resulti més difícil mantenir-lo després.
En qualsevol cas, el retrat paròdic de la societat actual, la reflexió tan convenient per als temps que corren i les meravelloses interpretacions de la companyia són raó suficient per a recomanar aquesta comèdia i tornar a veure-la una vegada i una altra.
