Què és real i què no? Com neixen els mites? Les llegendes son reals o són simples invencions que es construeixen per emmascarar intencions i objectius que van més enllà de petits relats socialment adaptats? La majoria de vegades a aquestes preguntes no tenen o se’ls hi busca resposta, perquè no és necessari. Totes aquestes històries sense origen definit han calat a l’imaginari col·lectiu i s’han transformat en un punt de partida per creences innegables per tothom (o per la majoria).
Dividida en tres segments, aquesta obra ens endinsa en una reunió d’un grup d’activistes, un altre de guionistes i un últim que forma part d’un govern a l’ombra. Tot i la diferència entre aquestes tres reunions, les discussions i converses que es produeixen dins d’aquestes giren entorn a la mateixa idea: què o qui és George Kaplan.
Amb un text original, autèntic i divertit, de Frédéric Sonntag, la producció de la Bella Otero planteja moltes reflexions que van més enllà de la simple trama de l’obra. Aporta una perspectiva nova al dia a dia de qualsevol persona i als inputs informatius que arriben a la població amb clares intencions de manipular i crear un relat que s’adeqüi als interessos d’aquells que ostenten el poder. Un raig de llum de realitat i un cop d’efecte per qüestionar aquelles veritats absolutes que es venen per tots els mitjans de comunicació o pels discursos populistes de més d’un representat polític.
El muntatge és molt atractiu, construint un marc a l’escenari que va traient capes mentre es va introduint en el missatge real del text. Destacar especialment el disseny i l’estructura sonors minuciosos i detallats que augmenten exponencialment la producció i que fan immersiva tota l’experiència. La disposició escenogràfica ajuda a construir la narració amb un equilibri de ritme perfecte fins a l’últim segment, on es produeix una petita davallada. L’últim grup demana una posada en escena diferent que provoca una perduda de ritme que desquadra una mica tot el conjunt.
Emma Arquillué, Joan Esteve, Eudald Font, Pablo Macho Otero i Anna Roy van canviant de pell a cada segment i es transformen en aquell personatge que la narració necessita. Naturals, propers i amb un humor àcid intrínsec, atrapen al públic amb les seves interpretacions. Font deixa astorada i sense alè a l’espectadora amb el seu monòleg de guionista-humorista, amb la seva creixent desesperació i intensitat, creant un vincle potent pel qual no pot apartar la mirada d’ell.
Una producció que convida a ser comentada i analitzada un cop s’ha acabat i que permet donar ales a textos igualment atrevits i que es col·loquen fora de la norma de la narrativa teatral.
