Va ser l’Oriol Broggi, director de La Perla 29, qui al 2012 va dirigir per primera vegada una obra del dramaturg libanès Wadji Mouawad a casa nostra. Es tractava de ”Incendis”, una de les quatre peces que forma part la tetralogia “La sang de les promeses”.
“Incendis” va ser traduïda al català per Cristina Genebart, i es va estrenar al Teatre Romea sota la direcció d’Oriol Broggi, aconseguint un dels èxits més importants dins del teatre català. Des d’aleshores, Wadji Mouawad es va convertir en un dels autors contemporanis més representats a casa nostra, i en un dels meus imprescindibles teatrals, de la mateixa manera que ho són Shakespeare, Pinter o Sergio Blanco.
De moment puc presumir d’haver vist “Cels”, “Boscos”, “Incendis” i “Litoral”(les quatre obres de la tetralogia “La sang de les promeses” ), “Les Larmes d’OEdipe” (segona peça del díptic “Des Mourants”), el monòleg “Un obús al cor” i “Soeurs” (primera peça de la trilogia “Domestique” (“Soeurs”, “Frères” i “Père et Mere”)
L’obra “Soeurs” que vaig veure al Festival Grec de2015, va ser interpretada per una sola actriu (Annick Bergeron) i en llengua francesa, la versió que es pot veure al Teatre Tantarantana, que porta per títol “Germanes” , és en català i està interpretada per dues actrius (Mònica López i Lluïsa Castell).
“Germanes” m’ha semblat una proposta irregular. Per una banda crec que el text és una joia. És un text poc convencional, ple de capes, simbolisme i metàfores. De fet el mateix títol de l’obra és una metàfora, com ho és l’habitació (refugi d’aquells que no tenen pàtria), i la seva destrucció (com a metàfora de la guerra). Per un altra banda no he acabat de veure l’essència de Mouawad dalt de l’escenari.
La posada en escena m’ha agradat força (projeccions, sons ambientals, il·luminació)
El tema principal m’ha semblat força interessant per la seva versemblança amb la nostra cultura. De fet gran part de la dramatúrgia de W. Mouawad és una reflexió sobre la importància dels orígens, la identitat, la llengua i de la humiliació que ens suposa no poder-la parlar amb total llibertat.
M’ha agradat perquè és una obra que toca i parla de molts temes. Parla del pas del temps, de l’exili, de la vida, de les relacions humanes, de la memòria, de les pèrdues, de la incomunicació, de la família, de retrobar-se amb un mateix, de la por i del dolor.
Pel que fa a les interpretacions, estem davant de dues actrius molt potents Mònica López i Lluïsa Castell, tot i així crec que els hi faltava una mica de credibilitat.
La dificultat i complexitat de portar a escena un text conceptualment arriscat, era tot un repte per a Roberto Romei . Penso que dins de les possibilitats que ofereix l’espai escènic , Romei se’n surt bastant bé.
Una de les coses que no m’ha acabat de convèncer , és el ritme de l’obra. Crec que és excessivament lent. L’interès que en un principi genera la primera part de l’obra, es va perdent a mida que avançava la història.
***1/2