Tothom busca el seu lloc. Viure en una ciutat, un país o un lloc concret durant molt de temps, fins i tot des del naixement, no significa gaire quan no se sent com el teu lloc al món. Aquesta obra aprofundeix una mica en aquest sentiment, especialment per part dels immigrants de primera o segona generació, amb el qual tot i haver crescut en un país concret a vegades, encara, se senten exclosos o marcats per no formar part del suposat germen nadiu de la societat.
La Geneviève és un advocada, mediadora de conflictes, que, tot i la seva integració des de nena al Canadà, encara se sent senyalada com a francòfona dins d’una societat que no és la seva. La Layla és pèrit d’assegurances, canadenca d’adopció va néixer a Síria i va viatjar amb la seva família buscant una nova oportunitat. Totes dues han crescut en una societat que en principi era la seva, però que amb el pas dels anys les ha anat senyalant més com a forasteres a casa seva.
Sobre la immigració, la integració i la identitat parla aquest text i Wajdi Mouawad, com és habitual, aconsegueix copsar i narrar un tema molt complex de manera clara i punyent. Això sí, l’equilibri en la narració queda una mica descompensat entre les dues protagonistes. Tot comença amb la història de Geneviève i com es qüestiona la seva vida i el sistema en el qual ha cregut sempre. Durant aquest procés d’autoexploració personal, acaba en una habitació d’hotel on tot explota i, aquí, és on apareix la Layla amb qui s’adona que comparteix sensacions i sentiments, tot i provenir d’orígens diferents. D’aquesta manera, el pes de la narració el porta sobretot l’advocada i deixa a la pèrit com una petita anècdota dins de la confrontació d’una realitat que, encara a vegades, queda amagada en bones intencions socials de cara a la galeria.
Mónica López i Lluïsa Castell aconsegueixen agafar a l’espectador i atrapar-lo en la seva voràgine, fins al punt que crea un mimetisme amb els seus personatges, sobretot el de Geneviève. López crea un camí per on transita Geneviève, que comença planer, però acaba apartant les roques que l’impedeixen arribar al final del camí. Una evolució del personatge natural, dins del seu objectiu, que va de menys a més en la tortuositat personal i que acaba explotant d’una manera increïble i molt ben portada a escena. Castell, amb un text menys lluït, aconsegueix fer-se un forat en la història i produeix un punt d’inflexió, encara que queda més com a una anècdota, una pedreta que Geneviève ha trobat pel camí.
La posada en escena és absolutament immersiva, el públic hi entra des del primer moment –amb el cotxe- fins al darrer –l’habitació d’hotel-. El mapa sonor de cada acció està dissenyat amb exactitud i destresa, ajustant cada plànol auditiu a l’escena (portes obertes amb so ambient, mitigació de soroll segons l’espai). D’igual manera, la llum està estudiada com un recurs narratiu més, a part del més evident dins del text, donant cobertura als sentiments de les protagonistes.
Una història que et convida a deixar-te anar en un viatge reflexiu de la societat, amb un petit desequilibri narratiu, però compensat per tot allò que l’envolta. I és que, al final, d’una manera o altra, cada paraula d’aquest text ens posa al davant un mirall on veure el nostre dia a dia.