L’Àlex Rigola ens acosta a l’univers de David Mamet amb una adaptació ben diferent d’aquell muntatge que va triomfar al Teatre Lliure ara fa 21 anys. De la impactant escenografia d’aleshores a un espai escènic en format passadís, només vestit amb dos tamborets, el títol guixat al terra i una pissarra que serà l’eix sobre el qual girarà la trama. I és que el director juga a casa i, envoltat d’una incondicional audiència ajustada a l’espai, minimalista, aconsegueix amb el seu talent que els sis actors esdevinguin des de l’inici autèntics gegants.
El text, guardonat amb el Premi Pulitzer de teatre l’any 1984, evoca unes hores de pura tensió en la vida laboral de quatre treballadors d’una immobiliària, després que el més alt executiu de l’empresa decidís de forma despietada sotmetre’ls a una competició que posaria a prova la seva eficiència. Per resumir-ho, qui aconseguís més vendes rebria una compensació complementària ben sucosa (un cotxe de luxe) i se li confiaria la comercialització dels terrenys més cobejats. Els darrers, serien despatxats. Tot plegat genera un seguit de reaccions extremes entre els personatges per evitar l’acomiadament i assolir el cim a la perversa pissarra classificatòria: enganys, associacions perverses, robatori de documentació… Els girs de guió estan a l’ordre del dia, i la tensió es palpa en tot moment.
Respecte a la versió original, el director situa en escena, molt encertadament, dues dones que aporten el contrapunt necessari a la imatge ja gastada del mascle sense escrúpols. Si la Miranda Gas resol amb solvència les complexes exigències d’un personatge-frontó, on tot hi rebota i ha de mantenir-se ferm, la Sandra Monclús broda amb un domini absolut un rol que aglutina mala llet, determinació i maquiavel·lisme a parts iguals. La voldries permanentment en escena. En Francesc Garrido demostra ser un autèntic animal teatral, i domina l’escenari amb un estil i una personalitat que sedueixen. Com passa, de fet, amb en Pep Ambrós. Aconsegueix que te’l creguis tant, que desconfiaries d’ell fins i tot fora del teatre. El preu de posar-se en el paper, suposo. El talent d’aquest elenc és descomunal, i el posen tot sencer al servei d’un guió que atrapa de principi a fi. I tot, sense desmerèixer l’actuació de l’Andrés Herrera, un outsider de l’empresa destinat al paper de figurant en la llista de vendes. L’Àlex Fons completa el conjunt de forma discreta i, malgrat la seva correcció, és potser l’únic punt que l’espectacle no acaba de resoldre. Potser per la seva indefinició com a personatge. O potser perquè a la seva vora tots els personatges estan exageradament definits.
La interpretació i la posada en escena són excel·lents, immillorables. Serà, ben segur, un dels espectacles de la temporada. I ho serà per un mèrit que de vegades es dona per descomptat, però que, entre músiques, escenografies i grans ressons comercials (vendre, vendre, vendre… a què em sona tot això?), no sempre acaba a la primera posició de la pissarra: és pur teatre.