Álex Rigola adapta l’obra de teatre amb la qual David Mamet va guanyar el Premi Pullitzer en 1984, reduint-la a la seva mínima expressió. La peça segueix a cinc personatges d’una agència immobiliària al llarg de dos únics dies, en els quals es succeeixen tot tipus de traïcions, robatoris, discussions i, en general, actituds mesquines.
Al marge de la ja esperada qualitat d’un text que es deriva de la literatura de David Mamet, Rigola manté a nivell escènic la seva proposta estètica dels últims anys i el que defineix l’essència d’aquest Heartbreak Hotel. Ens referim a la reducció de tots els elements teatrals a la seva mínima expressió. L’única escenografia present són dues cadires, el nom del títol de l’obra escrit al terra, i les targetes amb els potencials compradors per les quals es barallaran tots els personatges. Aquesta aposta pel minimalisme podria resultar arriscada, si no fos per l’adaptació impecable i, sobretot, per la brillant interpretació de tot l’elenc d’actors.
Així, el minimalisme contribueix a reforçar dues de les fites d’aquest muntatge. D’una banda, el caràcter miserable dels personatges, travessats per la precarietat i la mesquinesa, agafa més força en presentar-se de manera completament nua. Per l’altre, el virtuosisme interpretatiu apareix també de manera transparent, reforçant el contingut de l’obra. El text nu, el minimalisme i l’excel·lència interpretativa -és a dir, el segell d’aquest nou teatre fonamental per a la ciutat-, acompanyats per la mida reduïda de la sala, aconsegueixen que cada silenci, cada sospir, cada gest mínim, cada insult contingut, colpegin amb força a l’espectador. Quina pena no passar més temps amb la potent desídia i ràbia d’una increïble Sandra Monclús.