Aquesta temporada, i simultàniament, tenim la sort de tenir programades dues obres de David Mamet a BCN: Glengarry Glen Ross i Un matrimoni de Boston a la Villarroel.
Àlex Rigola assumeix el repte de tornar a dirigir aquesta obra que ja s’havia representat al Teatre Lliure a l’any 2003. Havia estat estrenada al 1983 al National Theatre de Londres amb la que va guanyar el Pulitzer al 1984 i posteriorment va ser portada al cinema i considerada una de les millor pel·lícules dels anys noranta. Al festival de Venecia Jack Lemmon i Al Pacino també en van sortir guardonats.
A l’encant de la sala HEARTBREAK hotel per las seva proximitat amb el públic, s’hi afegeix en aquesta obra l’escenografia minimalista de Patricia Albizu que ressalta el text de Mamet i l’actuació d’un elenc de súper luxe: Pep Ambròs, Àlex Fons (era el fill d’Andreu Benito a L’home del teatre en aquest mateix espai), Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús, els quals poden demostrar millor les seves magnífiques capacitats actorals perquè treballen sense cap mena d’element escenogràfic ni espai sonor que reforci la tensió i el suspens del moment.
Àlex Rigola, en aquesta versió renovada, a demés d’apostar per una austeritat màxima, ens ofereix petites sorpreses com la de mantenir el nom personal dels i de les intèrprets o introduir dues dones (una d’elles, cap de vendes) quan a l’original de Mamet els sis personatges eren masculins.
És una obra dura sobre el món de les empreses immobiliàries que Mamet coneixia molt bé perquè havia estat director d’una d’elles. De fet, el títol de l’obra prové dels noms de dues de les corporacions immobiliaries de Chicago, Glengarry Highlands & Glen Ross Farm.
L’obra tracta dels aspectes poc honestos d’aquesta professió en la que tots intenten treure profit dels altres, utilitzant-los en benefici propi i fins i tot trair-los. És un món competitiu en el que els treballadors estan obligats a participar-hi. Per un observador extern i imparcial, el comportament dels personatges és decebedor per la manca de solidaritat i la incapacitat de lluitar com a grup contra les perverses mesures que adopta l’empresa per millorar la productivitat. El consumidor és el primer perdedor perquè hi deixa la il·lusió i els estalvis.