Tot i que ara ja estigui una mica oblidat, Godspell va ser un musical molt exitós i influent a principis dels 70. Va ser coetani de Jesucrist Superstar, i el cert és que hi ha nombroses coincidències entre elles. Les dues van tenir una estrena al marge de Broadway abans d’arribar als grans teatres, les dues van ser adaptades al cinema, les dues tenen una estètica hippie molt pròpia de l’època, les dues van col·locar algun tema a les llistes d’èxits i també les dues -i això és el més important- tenen com a protagonista a Jesús. És cert que Godspell es basa en les paràboles i els missatges de l’Evangeli segons Sant Mateu i està estructurada en base a esquetxos o petits números independents. Això potser li dona un aspecte més naïff del que caldria, i crec que la seva adaptació a temps actuals resulta una mica ingènua. I no pas pel missatge, sinó per la forma i la seva concepció original.
La partitura de Godspell també és una mica eclèctica, tocant diversos gèneres i obviant algun tema o leit-motiv que ho articuli tot. A més, crec que els arranjaments actuals encara accentuen més les diferències entre els temes i no ajuden a que sigui un producte prou cohesionat. Tot i així, val a dir que la qualitat dels intèrprets és molt alta i que la majoria tenen alguna cançó per lluir-se i brillar. En aquest sentit, potser el que més destaca és Adrián Salzedo en el paper protagonista.
L’estètica de l’espectacle té reminiscències circenses que ja provenen de l’original i també de la pel·lícula del 1973. Potser no s’accentua tant el “flower power” dels setanta, però en aquest cas crec que és una bona decisió. També ho és la utilització de titelles i màscares en algunes escenes, aspecte que ajuda a crear una sensació de conte o faula. L’escenografia potser vol aglutinar massa coses –un magatzem abandonat, una església, un teatre- però resulta efectiva en molts dels números musicals.