El 1962 el compositor Stephen Sondheim i els lletristes Burt Shevelove y Larry Gelbart van regalar a Broadway un musical que és tot alegria i disbauxa. Basat en les farses de Plaute –Pseudolus, Miles Gloriosus i Mostellaria– l’espectacle recollia l’herència del vodevil, però també de l’slapstick i altres gèneres còmics. De fet, a la versió cinematogràfica de Richard Lester hi apareix el gran Buster Keaton en el paper d’Erronius. A la versió que ara ens ocupa, però, l’aposta ha estat un pèl diferent; s’ha optat per l’estètica de circ i s’ha decantant el conjunt cap el clown. No es pot negar que la idea és bona i que tot plegat funciona, però també s’ha de dir que en alguns moments acaba esgotant…
L’aparició de tota la companyia a l’inici de l’obra és realment màgica. Potser l’orquestra no sona com sonarà després, però la fanfàrria, l’alegria i la proximitat amb el públic són tota una declaració d’intencions. A partir d’aquí, moltes situacions còmiques –a vegades potser massa i tot-, les delicioses i festives cançons de Sondheim, un vestuari que intenta encaixar els dos mons –el dels romans i el dels pallassos-, i un Jordi Bosch que extreu tot el suc que pot del seu clown interior. Una interpretació brillant, sorprenent, que ens demostra la gran quantitat de recursos que l’actor encara porta amagats sota el barret. Frank Capdet, Roger Julià, Mercè Martínez i Eloi Gómez l’acompanyen amb prestància i unes habilitats còmiques admirables, a l’igual que tot l’equip de músics, pallassos i “artistes de circ”.
Podem afirmar, doncs, que l’embolcall d’aquest Golfus de Roma és gairebé una maquinària perfecte. El que passa és que, tal com dèiem abans, l’aposta per una direcció molt concreta fa que l’espectador acabi una mica cansat. Entenem que quan s’aposta s’ha d’anar fins al final, però amb una obra tan delirant com aquesta el clown potser emfatitza i subratlla en excés. Ara bé, això no impedeix que estiguem davant d’un gran musical, potser un dels millors que veurem en aquest inici de temporada.
