Obra del lletrista i compositor, idolatrat per tants, Stephen Sondheim, amb el títol de la coneguda adaptació cinematogràfica. Curiosament, el número icònic no va sorgir fins que el productor de productors, Harold Prince, va trucar al coreògraf de coreògrafs, Jerome Robbins, que va suggerir canviar l’inici i va néixer Comedy tonight. Aquí aquest número és senzillament genial. Una troupe irromp en platea camí de l’escenari a tall de festa total on queda clar el to del que veurem.
L’antiga Roma. Encert absolut, no hi ha cartró pedra, sinó estètica circense, molt a joc amb la farsa, un festival de colors, on veus a l’escenari fins a l’últim euro de l’entrada (no sol passar).
Un jove (magnífic Eloi Gómez) delicat enamorat de, primers equívocs, una noia del bordell (divertidíssima Ana San Martín, de qui desconeixia aquest registre i que pot ser un remolí si es deixa anar més) i un esclau murri (Carles Latre, a Madrid) que els “ajuda” buscant el premi de la seva llibertat (quina llibertat? com s’apunta massa subtilment). Recorrerà a qualsevol engany i embolic per aconseguir la seva cada vegada més complicat objectiu. Farsa absoluta, malentesos, persecucions, disfresses, el desig que tot ho mou…
Musicalment el mèrit és que soni tan bé (i bé no és alt, que és com solen sonar molts musicals grans) amb una direcció on ens arriben els matisos, interpretada per músics que formen part de la trama i així se’ns presenten ( un nombre que podria reduir-se alguna cosa).
I sí, hi ha breus imitacions de Latre, que, malgrat les pors, encaixen bé si es mantenen controlats. No és qui millor canta però és un showman, es nota que s’ho ha treballat, l’elenc li dóna suport i la veritat és que no “canta” (perdó, perdó). Per als “puristes” que arruguen el nas quan veuen que un musical el protagonitza una figura mediàtica, fins i tot a Broadway van recórrer a Whoopi Goldberg. De quina altra manera el sector privat pot aixecar un projecte que, llegeixo, costa 1MM?
El millor: Un elenc coral fabulós, lliurat, de qualitat més que contrastada, de domini del ritme i l’escenari.
El detall intel·ligentíssim: el record a Gurruchaga (un altre showman) qui la va interpretar dirigit per Mario Gas. Posats que comparin, de cara.
El que és menys bo: l’inici de l’obra es veu llastat per una balada massa primerenca.
En resum, entra pels ulls i sona requetebé, farsa vodevilesca, divertida (més de somriures continus que de riallades), on tots troben el seu gag, fresca, posada en escena mag-ní-fi-ca amb un elenc en estat de gràcia i moments tan còmics com els de la (tan actual) pesta.
*Espectacle vist al Teatre de la Llatina, a l’octubre del 2021 amb Carlos Latre com a protagonista
