El número final de Campanades de Boda de La Cubana, després de retransmetre’ns en un fals directe un casament a l’estil bollywood entre l’Índia i Catalunya, s’acomiadava amb una cançó que ens deia: “Com ens agrada fer teatre a tots plegats / i simular que som un altre disfressats. Fer veritat una mentida i portar una doble vida / que ens amagui de com som en realitat” que servia per a reflectir aquesta perniciosa necessitat humana de mentir per aparentar ser aquells qui no som, sovint com a mesura d’autoconservació, o de reflectir tots aquells anhels i desigs que, en certa manera, també ens podem portar a aquesta autoconservació per a no esdevenir folls.
La fórmula, però, no és gens nova, sinó que és ben antiga i coneguda, doncs Plaute n’era un mestre i ens va deixar cap allà l’any 184 aC deixant un bon grapat de comèdies on les mentides, la confusió i les corredisses n’eren els plats principals d’aquests festins i que vint segles després, amb altres formats i noms, continuen sent els habituals en les nostres platees. Els dramaturgs Larry Gelbart i Burt Shevelove ho sabien bé quan li van proposar a Stephen Sondheim escriure la música i lletres d’aquesta farsa musical que bevia de les obres de Plaute i els va funcionar bé, més que bé. Doncs quatre anys després d’estrenar-se a Broadway, ja hi havia una adaptació cinematogràfica que va ser del tot un èxit i serví perquè Shevelove i Sondheim col·laboressin anys més tard versionant un altre clàssic de l’antiguitat amb The Frogs d’Aristòfanes.
La història del criat astut (Jordi Bosch fent de Pseudolus) que fa el possible per aconseguir diners, o en aquest cas, la llibertat, és un clàssic. Des d’enganyar a l’amo fins al seu company (Frank Capdet com a Hysterium), encara que això els faci anar en contra dels seus interessos, si això fa que finalment pugui obtenir la llibertat. A partir d’aquí apareixen un seguit de personatges, amb més o menys llums, que procuren fer la seva per obtenir els seus objectius, sovint mísers i hedonistes, que reflecteixen diferents aspectes de la condició humana, des del vici fins a la -presuposada i innocent- virtut d’aquell que no sap res, i que evidencia que socialment no disten massa els homes que es movien sota els designis d’un panteó diví romà que dels homes ultraconnectats amb alta tecnología a la seva butxaca que som ara.
La postmodernitat, a mode gairebé d’un noblesse oblige, mana i algunes de les lletres que més podrien ser considerades com a controvertides deixen de ser-ho per a fer-ho més senzill i que el divertimento familiar augmenti, encaixant la reelaboració de lletres de Daniel Anglès, en la música de Sondheim sense cap problema. Aquesta adaptació i subversió dels fets permet també una nova recerca estètica que alterna el classicisme de toga i corona de llorer amb una troupe còmica de pallassos.
Els arranjaments de Sergi Cuenca disten dels que sovint hem escoltat d’enregistraments d’aquest Golfus, però són molt més propers a les darreres produccions de Sondheim a Broadway, on els artistes a escena es barregen amb l’orquestra interpretant parcialment algunes de les peces com a músics. Aquesta vegada, aquesta fòrmula esdevé un gran vas comunicant fent que, no només els actors siguin músics, sinó que els músics també facin d’actors. Tenint així una fanfàrria en moviment constant dins i fora d’escena, que fins i tot també s’atreveix a endinsar-se dins del pati de butaques.
Golfus de Roma esdevé una -aparentment- superficial comedia lleugera que agrada sobradament al públic convencional que no és coneixedor del gènere i que, a sobre, té diverses capes de matisos amb referències i meta-referències per als connoisseurs de la literatura clàssica com dels musicals.
