GRAN BOLERO, la proposta de Jesús Rubio Gamo, una dansa sobre l’obstinació, sobre el trànsit entre el plaer i l’esgotament i també sobre el pas del temps. Aquesta peça ha estat programada dins de l’itinerari “Imprescindibles d’aquí i ara”.
Amb una partitura de José Pablo Polo, basada en Bolero de Maurice Ravel, la peça GRAN BOLERO presenta una rítmica hipnòtica i repetitiva, in crescendo, amb dotze ballarins a escena que dansen fins a l’extenuació.
Jesús Rubio Gamo (Madrid 1982) és ballarí, coreògraf i escriptor independent, que produeix les seves pròpies produccions des de 2008. Format a Londres, propicia en aquesta ocasió un intercanvi entre el Mercat de les Flors i els Teatros del Canal amb sis ballarins de cada ciutat per parlar de l’esforç i del plaer de resistir. En 2016 va crear el duet Bolero, amb els ballarins Alberto Alonso i Clara Pampyn, una peça minimalista, fascinant i extenuant, amb la durada i la música de Ravel original.
Aquesta peça va ser seleccionada per al programa europeu Aerowaves, Dance Across Europe 2017 fet que el va decidir a ampliar la peça convertint-la en el que és ara, el GRAN BOLERO, que suposa la seva incursió en peces de gran format.
Un principi força desconcertant amb els ballarins palplantats immòbils a escena amb un so, millor dit un “soroll” desagradable, gairebé insuportable, que ens va fer pensar en el pitjor. A poc a poc els ballarins es mouen un a un fins que els dotze giren tots junts en sentit contrari a les agulles del rellotge. A partir d’aleshores la coreografia ens atrapa, malgrat la seva reiteració, que en alguns moments es la fa potser massa repetitiva.
En acabar reconeixem que ha estat un magnífic treball coral d’una intensitat creixent que els porta al límit i on cada ballarí ha de decidir seguir o parar quan l’esgotament l’atrapa. Uns ballarins que es van rellevant en la dansa sense parar de ballar. Una estructura senzilla que es va complicant, una proposta que parla del plaer de ballar i del que passa quan el plaer s’acaba. Els 10 últims minuts han estat brutals i ens han fet vibrar com poques vegades ho hem fet veient dansa.
Segons comenta el mateix Jesús Rubio, aquesta peça explora els límits de cada ballarí, concebuda com un repte que els hi proposa per tal de veure fins a quan són capaços de ballar. Metafòricament, en el procés han de deixar enrere tot allò que els “hi pesa”, i per expressar-ho, la majoria d’ells acaba la peça totalment nu.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ