Què hi té a veure l’argument de Fígaro amb Aquí no hay quien viva? És possible ajuntar un clàssic argument d’embolics amb Marisol o Manolo Escobar? Algú s’havia atrevit a relacionar algun cop a Mozart amb Massiel? Suposem que no, i és per això que aquesta versió totalment lliure de Les noces de Fígaro que ha fet Epidèmia Teatre resulta tan atrevida, divertida i esbojarrada.
De l’obra de Wolfgang Amadeus Mozart es conserven algunes melodies, però de seguida es barregen amb música espanyola dels seixanta, amb Rossini i amb moltes altres llicències que la companyia s’ha permès. Respecte a l’argument de Beaumarchais és cert que es conserva la base i també els personatges principals –amagats aquí darrera d’altres personalitats- però no cal oblidar l’aparició de guàrdies civils i altres figures alienes a la trama original que porten fins al límit les peripècies de Fígaro, un dels rols teatrals més famosos de la comèdia.
Epidèmia Teatre, que ja havíem vist a Bed and Breakfast, 9 to 5 o Mistela Candela Sarsuela, torna a optar per una peça esbojarrada i amb aire de clown. A algú li costarà entrar en aquest argument on els gags van acumulant-se sense fre, però val a dir que tot és a favor d’un espectacle còmic amb moltes idees i un gran esperit de llibertat i ganes de passar-ho bé. És cert que té algun moment en que s’encalla una mica la història, però la direcció de Gemma Sangerman ho aconsegueix salvar amb una molt bona feina. També destaquen els quatre intèrprets, que tant brillen com a actors que com a cantants. Una feina molt fina i molt acurada que porta a tots ells –Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Franch i Joan Sáez– a moments realment reeixits i afortunats. Un divertiment que no us hauríeu de perdre!