Les històries enrevessades i maldestres donen alegria a aquelles persones que en són espectadores, per qui les viu poden ser estressants, però que n’és de la vida sense una mica d’embolic?
Jaume Viñas i Epidèmia Teatre al Guateque fan la seva versió lliure de les Noces de Fígaro, una comèdia d’embolics musical que entreté al públic i el fa divertir-se a més no poder. Breument explicat, en Fígaro i la Susanna estan a punt de casar-se el dia que la Massiel actuarà a Eurovisió amb el seu famós La, la, la. El problema és que l’amo de la finca on viuran -i també cap de feina de Fígaro- està encapritxat amb Susanna i la vol seduir i impedir el casament. Els enamorats tramaran una juguesca per aconseguir desfer-se del Señoro i al mateix temps el seu objectiu. I tota aquesta història està plena de cançons de l’òpera que serveix d’inspiració i també de clàssics de finals dels 60.
El text és una comèdia d’embolics sobre embolics que fa les delícies del públic. El riure s’instal·la al pati de butaques ja només començar amb la introducció de Fígaro i així segueix el poc més d’una hora que dura la producció. El ritme frenètic i la mescla perfecte entre el clàssic de Mozart amb l’època de Massiel i la projecció d’imatges de l’època -el No-Do, els anuncis, les presentacions d’Eurovisió- creen un clima de complicitat entre el públic que es contagia des de l’escenari.
La història, la posada en escena, el disseny sonor i les projeccions són estupendes, però la veritat és que l’ànima d’aquesta peça és el seu repartiment. Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Franch i Joan Sáez, juntament amb Joel Riu al piano, els arranjaments i la direcció musical, són les estrelles d’aquest firmament d’alegria i passió. Sense la seva feina aquesta producció es quedaria coixa. Les ganes, la força i l’entrega amb les quals interpreten i canten -quines veus més meravelloses- són allò que realment l’espectadora s’emporta de la representació.
Avisat queda tothom que és possible que s’hagi de refrenar les ganes d’unir-se al repartiment per cantar les cançons que ofereixen, però les mans i els peus sí que es poden moure al ritme -està comprovat-.
No crec que es trobi cap espectador/a d’aquesta obra que no hagi sortit feliç i amb ganes de cantar allò de “Tengo el corazón contento, el corazón contento, lleno de alegría…”.