Una proposta bonica, més gran quan més petita es fa. Veiem i copsem l’enorme complicitat entre en Guillem Albà i na Clara Peya, tant que, per moments, em va semblar que vèiem un projecte pensat més per a ells i dels que ens deixen ser espectadors.
Que no hi hagi una “història” com a tal, no vol dir que hi manqui contingut. És un oasi de delicadesa, de poesia i tendresa, d’il·lusió i imaginació, amb diversos (potser massa) llenguatges: titelles de dit, de fil, teatre físic, màscares i teatre d’objectes minúsculs… tots d’intimitat i proximitat. Ens van deixant caure, sense estridències, boniques imatges, com frases xiuxiuejades al voltant del foc, si bé aquí el que hi ha és aigua. L’aigua de la pluja, refrescant i pura, que neteja i calma. Sí, potser en alguns d’aquests fragments, al menys jo, no he trobat la connexió amb els anteriors, però les reflexions inicials i finals, sobre VIURE, ser conscients de les persones, que no gent, que ens acompanya sí em van arribar ben endins. I és que no ens ha de por ser vulnerables, perquè ens fa més forts, i és intrínsec a ser persona, i trobarem llavors algú que ens recolzi i serem grans i viurem, ens omplirem d’aire els pulmons per expressar els nostres sentiments. I somriurem.
El menys millor: la durada. No encaixo bé, ho admeto, les propostes inferiors a una hora.
El millor: el missatge d’optimisme vital sense recórrer a filosofia barata. I la proximitat que aconsegueixen crear i transmetre. Així, per exemple, de la Clara Peya he gaudit, i molt, de la seva música i a qui sempre he percebut com a distant (res a dir, que per a distant, un servidor); doncs aquí em va semblar molt, molt propera i tendra, i a qui m’hagués agradat abraçar, ja ho he dit, ves.