Voler parlar de grans temes com la religió, la política, les relacions internacionals, l’amor o el sentit de la vida en una obra de teatre és un risc que no sempre obté bons resultats. El mèrit de Gust de cendra de Guillem Clua és, precisament, el d’apuntar alt al mateix temps que aconsegueix esquivar qualsevol temptació de convertir-se en un pamflet inquisidor o la tesi reduccionista d’un conflicte molt complex. Tot el contrari, amb la honestedat més gran i sense pretendre abastar més enllà d’on arriba la història dels seus personatges, el text parteix del més senzill i reconeixible per assolir un lloable caràcter d’universalitat. La trama presenta a un matrimoni de turistes novaiorquesos que viatgen a Israel per alliberar-se dels seus fantasmes interiors. Allà, coneixeran el Tobit, un exalcohòlic a la recerca de les seves pròpies respostes, i dos joves palestins que encarnen la dura realitat del país. Tots ells representen desitjos ancestrals i problemes mil·lenaris que han acompanyat des de sempre a la humanitat. Envoltats d’una inquietant escenografia i una música molt ben escollida, Josep Sala dirigeix un esplèndid grup d’actors que resol amb solvència qualsevol gir de l’argument. No obstant això, potser per la generació d’unes expectatives massa altes, el final es presenta de manera un pèl precipitada i, per tant, la conclusió no sembla que acabi d’aconseguir l’efecte que pretén. En qualsevol cas, el muntatge planteja amb eficàcia i de forma comprensible les grans preguntes filosòfiques, ètiques i polítiques que no ens transmeten, per exemple, els telediaris. Gust de cendra parla dels murs que l’ésser humà construeix: entre territoris, entre persones o entre un mateix i els seus propis sentiments.
Enllaç copiat!