I ja hem arribat a la quarta edició del Cicle Desperta LAB que organitzen conjuntament la Nau Ivanow i la Sala Atrium, un cicle que aposta per donar visibilitat a joves creadors tant del nostre país com en l’àmbit internacional.
La proposta guanyadora del primer premi és la que vam veure diumenge dia 15 a la Sala Atrium, HÀBITAT (DOBLE PENETRACIÓ) de Roger Torns.
Aquest projecte és el treball final de carrera de Roger Torns, amb el que hem coincidit en múltiples propostes, tant en la seva faceta de dramaturg, ajudant de direcció o actor.
Cinc actors darrere d’un plàstic transparent, equipats amb mòbils i tauletes i fins i tot un petit ordinador, connectats en directe a les xarxes socials. Ens conviden a gravar i fer fotos i compartir-les a Instagram, Facebook o Twitter.
…. i així ho faig, intento gravar algunes escenes i compartir-les en directe per Instagram; intento també xatejar amb algun dels actors que estan actuant, als identificadors que ens han facilitat, però no ho aconsegueixo. Finalment abandono la idea, perquè ja és suficient “caos” per mi intentar seguir les històries que ens expliquen a escena.
Sense una estructura narrativa clara, observem els cinc actors que estan en un mateix espai però interaccionen poc, parlen, però no s’escolten, no es toquen, no es miren, estan sols. Estan en el seu món, un món fet de petites parcel·les de la vida dels seus amics virtuals que comparteixen a través de les xarxes.
Les històries d’HÀBITAT s’entrecreuen les unes amb les altres i sovint nosaltres els espectadors confonem els personatges perquè presenten personatges que volen estar a tot arreu i que en realitat acaben sent únicament un perfil a les xarxes socials.
Els actors que la interpreten es deixen la pell a l’escenari …. Diana Gómez, Georgina Latre, Maria Hernàndez, Jaume Viñas i Rafa Delacroix, ens mostren una generació als que els hi costa arrelar en tots els sentits i en tots els àmbits, el familiar, el de parella, el de les amistats, el de la comunitat on viuen …. Per ells que creuen en ben poques coses, la vida és quelcom efímer. Tenen l’absoluta necessitat d’exhibir-se per sentir-se algú. Necessiten la mirada aliena per sentir-se estimats.
Roger Torns recrea una analogia del que passa a la xarxa, on hi ha un excés de material bolcat sense filtres del qual és impossible estructurar un discurs general i global. L’obra parla sobre la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin, per sentir que formem part d’aquest món.
Una proposta valenta, agosarada i una posada en escena totalment eclèctica que en molts moments ens ha confós i despistat, impedint que seguíssim l’acció amb claredat, malgrat que el missatge que ens volien transmetre, creiem que en general l’hem captat perfectament.
Malgrat això, una proposta que creiem s’ha de recolzar, pel seu valent plantejament i per l’honestedat en les interpretacions de tots els actors.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ