Hi havia molta expectació davant d’aquest nou Hamlet de La Perla 29. No només pel fet de tornar a adaptar la més famosa obra de Shakespeare (la primera ocasió va ser en el 2009, i amb Julio Manrique de protagonista), sinó perquè aquest cop s’anunciava un esdeveniment únic i irrepetible. La veritat és que fer l’obra en una sala de cinema, i utilitzant la pantalla gegant de l’Aribau com a eix vertebrador, augurava coses molt interessants… Finalment, el resultat ha estat satisfactori però no ha sorprès tant com s’esperava. L’espai llueix monumental, però no és ni acollidor, ni queda ben il·luminat, ni aconsegueix crear tampoc una experiència visual innovadora o transcendent.
El diàleg que s’estableix entre l’obra de teatre i la gran pantalla té moments interessants, malgrat que últimament pocs espectacles obvien el poder de l’audiovisual. En aquest cas, la diferència està en la grandària de la projecció, que a estones ens mostra el que està passant a escena, a estones ens ofereix un fons estàtic (les escales de palau) o en moviment (el cel d’Elsinore), i en d’altres ocasions mostra escenes cinematogràfiques que il·lustren el que està passant. Aquesta última idea potser és la més innovadora, ja que actua com un mirall psicològic del propi personatge. Tots tenim un munt de referents cinèfils dins del cap, i sovint poden aparèixer en situacions quotidianes. Al Hamlet d’aquest muntatge se li apareix Steve McQueen, Thelma & Louise, Charles Chaplin… i molts d’altres. Una decisió escènica interessant que potser no s’acaba d’exprimir al màxim, i que al final sembla més un caprici que un experiment.
El muntatge dura tres hores i transcorre en un escenari completament nu, sense escenografia ni pràcticament atrezzo. La primera part es fa llarga i un pèl farragosa, però la segona queda més concentrada i condensa tota la passió que semblava mancar-li fins a aquell moment. També és en aquesta part on el repartiment s’hi pot lluir més, tot i que l’esforç immens de Guillem Balart com a Hamlet és un fet evident des del principi de l’obra. També m’ha agradat molt el contrapunt còmic de Toni Gomila, així com la veterania de Míriam Alamany i Carles Martínez. Tanquen el repartiment Elena Tarrats, Sergi Torrecilla i Marc Rius. Un total de set actors per a una obra que en la seva versió original té més de vint personatges.
Crec que la idea de fer aquest Hamlet obeeix a motius que segurament desconeixem, però està clar que sempre cal aplaudir que obres tan monumentals com aquesta arribin als escenaris. Assistir a les desventures del príncep de Dinamarca és un luxe que no podem perdre i un deure per a tot bon amant del teatre.