En aquest Hamlet, la Sala Atrium es transforma de dalt a baix per acollir un muntatge originalíssim. Si sempre l’havíem vista amb una grada estreta al davant d’un escenari reduït, aquí han aprofitat la llargada de la sala per convertir-ne la part central en un escenari enfilat damunt d’una tarima de fusta formada per blocs que es pleguen i es despleguen com si fossin peces de lego, i sota dels quals hi ha aigua. L’únic objecte físic d’escenografia és la copa, símbol del verí i de la mort, omnipresent en tota l’obra, que està tenyida de mort, com tots sabem. Potser l’única observació crítica que faria a aquest muntatge tan imaginatiu és que el líquid de la copa sigui transparent i no de color vermell fosc, com correspondria a la sang vessada.
Jo, que no sóc gaire partidària de les actualitzacions dels clàssics, vaig sortir molt gratament sorpresa de la Sala Atrium perquè han aconseguit representar el Shakespeare més famós sense perdre ni un bri de força ni d’intensitat. El muntatge és modern en tant que no hi ha escenografia ni vestits d’època, però el text és l’original i la força i l’expressivitat amb què cada actor es posa en la pell del seu personatge fan reviure el Hamlet shakespearià com si s’estrenés de bell nou. S’ha de lloar, per damunt de tot, el Hamlet de Raimon Molins, un príncep embogit es fa l’amo de l’escenari, de la resta d’actors i d’un teatre de petit format que en aquesta ocasió es fa gran perquè el text és grandiós i la interpretació també. És un Hamlet fidel a l’original, amb algunes alteracions escèniques, i és que a parer meu, els clàssics no s’han d’actualitzar perquè com a tals, són intemporals.