Probablement, Hamlet és l’obra més gran del teatre universal. Gairebé inabastable en la seva totalitat, el resultat de cada nou muntatge depèn molt de l’adaptació que es faci del seu text, tasca, de fet, gens senzilla. La Companyia Sala Atrium i ProjecteIngenu han optat per una ambiciosa versió de 2 hores i 20 minuts sense entreacte que, tanmateix, compensa la seva durada amb una sobrietat escènica que assoleix moments de gran bellesa. La valentia i el treball interpretatiu de tot el repartiment, format per actors i actrius molt joves, és veritablement encomiable. Especialment, l’actor Raimon Molins en el paper del turmentat príncep de Dinamarca, que també ha dirigit l’espectacle juntament amb Marc Chornet, aconsegueix un enteniment més profund del personatge i els matisos i inflexions més interessants. La resta d’actors resulten força solvents, exceptuant certs passatges que, des de direcció, podrien acabar de polir-se. D’altra banda, l’auster disseny d’escenografia aporta funcionalitat i cert aire tèrbol a una atmosfera molt aconseguida malgrat que, per moments, sembla que se li vulgui treure massa partit quan segons quins canvis són innecessaris. Així doncs, en general, l’espectacle s’aguanta molt bé, la qual cosa és una tota una proesa; resol escenes complexes amb intel·ligència (la lluita d’espases, l’enterrament d’Ofèlia…) i fa un ús molt encertat de la música i les projeccions. Tot i això, es troba a faltar una dramatúrgia on es potenciï alguns dels temes de l’obra per sobre dels altres, per dotar la peça d’una visió més personal. Potser, d’aquesta manera, s’aconseguiria reduir també la durada que, per alguns espectadors, pot resultar excessiva.
Enllaç copiat!