Imagineu-vos una trobada entre el Hamlet de Shakespeare i el Segismundo de Calderón de la Barca. Veieu les seves similituds? En quin plànol personal podrien estar per arribar a trobar-se? Si no podeu, tranquils, perquè Pol Forment i Alberto Trejo, juntament amb Loredana Volpe, ho han imaginat i, de fet, han posat a la pràctica la seva idea amb la seva nova obra.
El text neix de la idea de la trobada d’aquests dos personatges clàssics fora de les seves obres originals per conviure en un altre univers on les seves necessitats i idees sobre la llibertat i la relació amb els altres s’enfronten entre ells i amb l’espectador. Una història que va evolucionant fins a fondre’s amb la història de Pol i Alberto, dos personatges que han perdut allò que anhelaven i que senten una soledat i confusió absoluta per la seva realitat. Enmig de tot això, apareix Ofèlia que farà de nexe dels dos personatges, clàssics o no, com a motiu i/o detonant de molts dels seus sentiments.
La idea de la qual parteix el text és molt interessant i convindria per ser una molt bona reflexió filosòfica a l’escenari sobre què esperem de la vida, com aquesta succeeix i el desencís de no aconseguir l’ideari que es tenia en una joventut plena de possibilitats. El joc amb els personatges de Hamlet i Segismundo, amb qui els propis actors diuen sentir-se identificats, ajuda a partir d’un text clàssic per donar veu als pensament de la societat actual. El problema, però, és l’execució d’aquesta idea. No acaba de quedar clar ni el camí ni el propòsit final de tot allò que se’ns explica. La narració no presenta una estructura clara per a l’espectador que sobreentén com està evolucionant la història/reflexió. Això fa que, en molts moments, es perdi l’atenció als personatges i a allò que estan dient o fent, desconnectant moltes vegades del fil narratiu i, per tant, de l’obra.
La interpretació de Forment i Trejo és, de la mateixa manera, desigual al llarg de l’obra. Al principi, el seu recital de text clàssic es veu forçat i no sorgeix de manera natural en ells. Tot i que, amb el pas de l’obra aquesta sobreactuació va desapareixent, tornar a sorgir en moments claus, tornant a l’espectador a una narració impostada i gens natural. Val a dir que hi ha alguns moments de màgia escènica quan els personatges de Pol i Alberto interactuen entre ells com a dos amics que assagen una suposada obra teatral. Qui destaca més de tota la producció és Núria Llausí que, amb una interpretació equilibrada i més natural, aconsegueix connectar amb el públic.
La posada en escena, per al seva part, juga males passades en ocasions a l’obra i el text, tot i que és molt funcional i efectiva en alguns passatges.
Així doncs, la idea que fa de punt de partida és interessant i podria donar per una interacció reflexiva entre públic i intèrprets, però es perd en una execució desajustada i mal estructurada.