Marcela Levi i Lucía Russo creuen l’Atlàntic amb tres membres de la seva companyia per reunir-se amb sis performers locals i durant deu dies preparar aquesta peça, que segons les seves pròpies paraules més que una obra és el resultat d’una trobada.
En aquesta trobada, parteixen de l’obra de la filòsofa Isabelle Stengers sobre cosmopolítica per a reflexionar sobre la igualtat no com a equivalència sinó com l’existència d’una diversitat de veus. Un elogi a la discrepància complementària, una reflexió que no podia encaixar millor amb el context sociopolític actual de Catalunya.
Reflexionen també sobre la figura del “idiota” i la seva etimologia “persona que no parla l’idioma grec”. Una figura que se situa en un altre lloc, mira des d’un altre punt de vista, obre noves opcions i ens obliga a desaccelerar les nostres urgències.
Aquest és el marc conceptual que les coreògrafes van explicar a la postfunció, encara que l’experiència en escena pugui ser ben diferent. Es tracta d’una obra sense fronteres entre escena i públic, obligant els espectadors a posicionar-se en referència al que està succeint. Contrasten escenes de gran intensitat física i sonora amb certs espais en blanc que generen un ritme discontinu. Una espècie de festa esperpèntica contemporània que pot resultar sinistra, divertida i desconcertant al mateix temps.
En definitiva, una atrevida proposta apta per a ments obertes disposades a entendre que senzillament, no estem tots en el mateix lloc.