Amb L’aranya i ara amb He mort el pop ens arriben els últims actes de l’Any Guimerà, que es va celebrar en el 2024. I aquest és potser l’espectacle més original de tots els presentats, ja que fa un repàs de tres obres guimerianes des d’un punt de vista gairebé oposat a l’ortodox. Estem davant d’una paròdia que renega de ser-ho, però que no dubta en fer baixar a Manelic d’incògnit per anar a beure al bar, a ficar a Blanca de Mar i cel en un crematori o a engarjolar a Maria Rosa pel seu crim. De fet, la peça posa èmfasi en com el reconegut autor català tractava la passió, la mort i la violència. I ho fa lliurement i sense cotilles, però potser amb una barreja de gèneres (el musical inclòs) i tons teatrals que a vegades no li escauen. Si fas paròdia, potser millor fer-la sense embuts ni pretextos i apostar des del principi i fins al final.
No es pot negar que moltes de les situacions plantejades -amb un humor negre que li va prou bé als recargolats arguments de Guimerà– diverteixen i treuen solemnitat a obres que a vegades s’han pres massa seriosament. Això no vol dir que sobti veure de cop escenes de l’original fetes “comme il faut”, moments dramàtics o monòlegs d’empoderament femení. Si també hi afegim números musicals un pèl gratuïts i uns personatges que ens van explicant el desenvolupament de la peça com si fossin estudiosos de l’autor… el desconcert pot anar creixent entre alguns espectadors.
Dit això, cal ressenyar la bona utilització de l’espai del Versus, així com la simplicitat i eficàcia de la posada en escena o el gran treball d’il·luminació de Daniel Gener. I també destacar com a molt positiu la idea de dessacralitzar textos i autors que fins fa pocs anys semblaven intocables.