Ricard III és un personatge recurrent, d’aquells que no ens cansem mai de veure dalt d’un escenari. Fa uns anys vam descobrir a un adolescent que jugava amb el rei shakespearià a la molt recordada Ricard de 3r, i ara és un actor de repartiment el que obté la gran oportunitat d’encarnar al personatge en una producció molt accidentada. A través del monòleg coneixerem les trifulgues amb els altres actors, la mala relació amb el director, els desastrosos assajos, etc. I tot això puntejat pels meravellosos versos del bard d’Avon, segurament dels més durs de tota la seva obra.
Darrera d’aquesta petita joia hi ha el dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón, que vam descobrir fa uns anys al TNC amb la imaginativa Que rebentin els actors. Però res seria el mateix si la idea no fos defensada per un actor d’aquells que són capaços de tot. Fa unes poques setmanes ens defensava al reverend Lawrence Shannon a La nit de la iguana, i ara ens mostra a aquest actor sorrut, llest i pervers. I és que ningú podrà negar que Joan Carreras porta un temps regalant-nos les millors nits de la seva carrera artística. No és fàcil aguantar un monòleg com aquest -sobretot si és la primera vegada que t’enfrontes a un-, però si veieu la peça entendreu l’energia que s’ha de gastar en aquest cas.
Una menció a part hauria de ser per l’interessant escenografia de Laura Clos i Marta Calderón. Un espai escènic reduït, però contundent, que ens transporta a la tramoia d’un teatre atemporal, juganer i arquetípic. Un espai en el que ens agradaria quedar-nos una estona més i seguir veient personatges i situacions. I és que als que ens agrada el teatre ens encanta ficar-nos, de tant en tant, entre cametes.
