Hem assistit avui a una meravella teatral fruit de la combinació d’un text perfecte, una interpretació magnífica i una direcció impecable.
L’autor Gabriel Calderón, dramaturg i director, representant del teatre uruguaià actual, és molt prolífic i algunes de les seves obres s’han presentat a casa nostra com “La ira de Narciso” a Temporada Alta o “Que rebentin els actors” al TNC al 2015. Aquest text que ens ocupa està molt ben traduït al català per Joan Sallent.
El text entrellaça tres capes diferenciades: la història personal de l’actor, l’obra shakespeariana de Ricard III en la seva versió més cruel de l’històric personatge i el muntatge de l’obra de teatre amb tots els problemes del mon teatral amanit amb crítiques a les dificultats per les que travessen els actors, directors, productors, tècnics, etc. Totes tres capes estan perfectament teixides però diferenciades per canvis de llenguatge (vers o prosa), tocs de vestuari o actitud segons el moment. És un joc entre l’obra, el públic i els tècnics del backstage que li donen a l’obra una gran comicitat. La direcció del mateix autor fa que cada una d’elles prengui un color, una llum, un matís diferent en un joc entre còmic i dramàtic però ressaltant en les tres capes, la necessitat de les persones de sobresortir per sobre de les altres. L’enveja, l’ambició, el poder i la necessitat d’aconseguir-lo és present en tota l’obra.
Aquest monòleg és interpretat per Joan Carreras pel que va ser guardonat amb un premi Butaca i un finalista a premi Max al millor actor. No cal afegir res a tots els elogis que ha rebut i que corroborem plenament. Carreras té una facilitat de declamar un text difícil i mutable i una gran versatilitat interpretativa. Tanmateix valorem el gran esforç i el difícil treball d’un actor en solitari. Ell és Ricard III, la seva mare, Lady Ana, el Joan, el director de l’espectacle, les productores, l’actor jove, les actrius, tots.
L’any passat vam veure a Joan Carreras interpretant el Macbett de Ionesco, versió satírica sobre el Macbeth de Shakespeare sobre la corrupció associada al poder absolut i a la tirania. Hem vist com Carreras, malgrat la dificultat d’aquest Ricard, s’hi troba a gust amb les obres del bard de Stratford-upon-Avon.
L’escenografia de Laura Clos està presidida per una gran butaca (el tron de Ricard III) però s’utilitzen molts més elements que estan allà en escena esperant atents i vigilants que l’actor, de manera sorprenent, de vegades màgica, els vagi donant sentit i vida.
