L’Atrium està d’aniversari i ho celebra amb una nova posada en escena del primer espectacle que va presentar: Huis Clos, que traduït al català significa “A porta tancada”. Era un 26 de gener de 2011, en aquella ocasió la va dirigir en Raimon Molins, un dels fundadors de la sala, juntament amb Patrícia Mendoza, Mireia Trias i Carlos Duran. Una tria molt arriscada, ja que es tracta d’una obra de Jean Paul Sartre, filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista francès, principal representant del moviment filosòfic de l’existencialisme.
Jo vaig descobrir la sala Atrium en el seu primer espectacle de la temporada 2013/2014, Invocació, una proposta molt personal de Q-Ars Teatre sobre Ricard III de Shakespeare de la que vaig sortir fascinada. Va ser per mi una triple descoberta: el lloc, Shakespeare i dues grans actrius com Anna Güell i Mercè Anglès. Des d’aleshores intento anar a totes les propostes que s’hi programen. Crec que no hi ha hagut ni una sola vegada que no hagi sortit satisfeta del que he vist.
L’argument: Garcin, Inés i Estelle estan morts. Arriben d’un a un a una habitació sense sortida. De seguida s’adonen que és un lloc infernal i que s’hi hauran d’estar tota l’eternitat. Esperen el seu càstig, però de seguida comprendran que no tan sols seran les víctimes, sinó que ells mateixos seran els seus propis botxins.
La meva valoració ha estat la màxima per molts motius:
–Es tracta sens dubte d’una obra mestra que forma part del que s’ha anomenat teatre de l’absurd, amb un text i diàlegs fantàstics!
–Jordi Prat i Coll ha fet un treball de direcció extraordinari, aconseguint que tot funcionés a la perfecció, començant per la posada en escena, les interpretacions… És un d’aquells espectacles que els teatraires en diem rodó.
–La posada en escena és genial, l’escenografia i el vestuari de Ricard Prat i Coll aconsegueixen crear l’atmosfera adequada, i és del tot fidel a les anotacions de Sartre. L’escena es desenvolupa en un saló aburgesat d’estil Segon Imperi, hi ha una làmpada barroca penjada del sostre, en mig de l’habitació una tauleta amb un bronze de Barbedienne i un tallapapers, i tres divans de colors diferents (bordeus, verd i blau) col·locats en cercle. A un costat hi ha una porta enreixada; es tracta de l’ascensor per on van entrant els personatges. Una cinta vermella acabarà de tancar l’espai escènic, marcant els límits de la ficció d’aquest infern tan particular.
–El vestuari, treball de la figurista Míriam Compte, és de l’estil anys 40. A part de què no hi falta cap detall pel que fa als complements, ens diu molt de la personalitat i situació social de cadascun dels personatges.
–En quant la il·luminació, penso que és una de les parts més importants perquè aquest muntatge sigui del tot efectiu. Raimon Rius, responsable del disseny de llums, ho ha brodat; la llum vermella que acompanya tota la representació, aconsegueix veritablement que tinguem la sensació d’ofec i calor infernal.
–I què us haig de dir de les interpretacions, tots tres han estat brutals! Si a part de la dificultat d’interpretació d’aquesta obra tan complexa, ens la fan creïble, és per treure’s el barret. Creieu-me si us dic que fins i tot fan por. Patrícia Mendoza en el paper d’Inés, una antiga empleada de correus, està increïble! Fa un treball impressionant, tant en les seves expressions, els moviments corporals, una mirada que fa por… He vist la seva ràbia, el desig, l’odi, l’angoixa… Brutal! Possiblement dels tres personatges (tots tres cruels) el d’ella és el més intens. Per haver-la vist des de la primera fila! També vull destacar les magnífiques actuacions de Mireia Trias en el paper de Estelle, la dona d’un vell ric que no para de jugar amb la veritat i que necessita algú que la protegeixi i de Xavier Ripoll en el paper de Garcin, un periodista que de mica en mica ens va ensenyant qui és en realitat, un personatge amb molts canvis de registre que en Xavier interpreta a la perfecció. Tres actuacions d’una força escènica impressionant. Repeteixo, tres actuacions brutals!
No voldria oblidar-me de parlar-vos del criat, un personatge que viu i treballa allà on els morts arriben. Un paper interpretat per l’actriu i cantant Kathy Say, que amb la seva magnífica veu ha posat el punt de música a l’espectacle. L’hem pogut escoltar a ritme de blues cantar a cappella La rue des Blancs- Manteaux, Strange Fruit i tocant el bongo mentre dansa a ritme de ritual de màgia negra africana, mostrant-nos amb els seus moviments i somriure maliciós, la part més malvada d’aquest personatge.
No us la perdeu, és una obra imprescindible!
Feu-me cas i no badeu, que comencen a estar exhaurides les entrades.