Aquesta versió de Romeu i Julieta es basa més en les llegendes que corrien en el seu moment per Itàlia, que en la famosa tragèdia de William Shakespeare. Aquest fet, juntament amb les estructures teatrals de l’època i les rígides convencions operístiques de principis del segle XIX, contribueix a que l’espectacle s’allunyi una mica de tot el que atribuïm a la història dels dos amants. Aquí tenim lluites polítiques, amenaces de guerra, uns amants que ja es coneixien d’abans, un casament que es frustra a l’últim segon i una Julieta que acaba morint literalment d’amor.
Bellini opta per dividir l’òpera en dos actes, que a la vegada estan subdividits en tres escenes cadascun. Moltes de les escenes són de caràcter intimista, resoltes únicament amb duets i amb algunes àries de lluïment. Aquesta simplificació estructural va acompanyada del minimalisme formal que ha volgut imprimir el director, Vincent Boussard. Un minimalisme que, malgrat tot, parteix d’uns plantejaments escenogràfics bellíssims: uns fons pictòrics que es transformen sota efectes de llum i color, i una escalinata sense fi per la que els personatges apareixen i desapareixen com per art de màgia. I per fer esclatar tota aquesta senzillesa, l’explosió de color que puntualment aporten els vistosos vestits de Christian Lacroix i Robert Schwaighofer. En definitiva, un marc de gran bellesa en la que brillen dues de les millors veus femenines del moment, la de la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato i la de la soprano italiana Patrizia Ciofi. Només per escoltar-les en directe ja val la pena pagar el preu de l’entrada…