Homenatjar a les dones de la Segona República des del teatre podria haver donat lloc a espectacles molt diversos… Alba Valldaura ho fa des de l’homenatge concret i més petit -o més gran, depèn de com es miri-, ja que posa a la seva àvia com a model de totes aquelles dones i a través dels seus records o de les seves fantasies viatja a una època que la majoria d’espectadors no hem conegut. Un exercici de memòria històrica a través d’una dona que a poc a poc, i per culpa de l’Alzheimer o alguna malaltia similar, va perdent la poca que li queda. El millor del muntatge és la transformació de l’actriu en la seva àvia, amb la gestualitat, les paraules i la cadència justes. Una interpretació que mereix tots els elogis, perquè a la dificultat d’interpretar a una dona de noranta o cent anys, se li ha de sumar la sensibilitat pels petits detalls i un gran sentit del ritme escènic. A l’espectacle potser caldria dotar-lo d’una línia argumental més sòlida i d’alguns detalls que ens permetessin tancar-lo de forma més rodona, ja que al final tot queda en una sèrie de records dispersos que junts no acaben de quallar del tot. Sigui com sigui, val molt la pena veure aquest treball, al que li falta poc per ser esplèndid… i al que potser també caldria canviar el nom.
Enllaç copiat!