És inevitable veure l’última estrena de Jordi Casanovas com si fos l’última peça escrita per un altre Jordi, en aquest cas l’inefable Galceran. La situació, els diàlegs picats i enginyosos, els girs argumentals… tot són elements que ja hem vist en altres obres, com per exemple Paraules encadenades o El mètode Grönholm. La particularitat d’aquesta peça és que el tema principal, que evidentment no revelarem, es resumeix en la frase final, talment com si fos un acudit o una broma de mal gust… No és el més afortunat de la funció, tot i que causa el seu efecte… Per a mi aquest tipus d’obres triomfen sobretot per l’enginy en que van obrint camí durant tota la funció, creant un suspens que sacseja a l’espectador quan vol i com vol. Ramon Madaula i Anna Sahun serveixen el plat amb bona química i amb tota la professionalitat a la que ens tenen acostumats. Recomanable, sense cap mena de dubte, per a tots aquells als que els hi agrada deixar-se sorprendre i per a tots els que enyoren al Galceran de la primera època, o al mateix Casanovas de Les millors ocasions o Un home amb ulleres de pasta.
Enllaç copiat!