Sovint veiem representar tragèdies gregues com si fossin textos d’abans d’ahir. Se’ls escapça, adapta i recol·loca per no destacar dins de les produccions habituals dels teatres. Es conserva el seu to grandiloqüent, a vegades s’acompanyen d’escenografies majestuoses o pel contrari minimalistes, però gairebé sempre s’oblida que el teatre grec tenia una estructura pròpia, allunyada del que estem acostumats a veure. És per això que quan, de tant en tant, algú fa l’intent d’acostar-se als orígens –L’Orestea que ens va arribar fa uns anys de la mà de l’italià Luca de Fusco- val la pena parar-hi atenció i prendre detinguda nota.
És evident que en aquesta Ifigènia que ara ens arriba al Lliure també s’han pres algunes llicències –per començar es representen dues obres en una: Ifigènia a Àulida i Ifigènia entre els taures– però s’ha prioritzat el gran treball del cor, així com les diferents parts que fan d’aquestes peces autèntics monuments històrics. En aquest sentit, no era fàcil adaptar tota la segona peça abans esmentada, molt més obscura i complexa que la primera. De fet, l’obra original es basa en confusions, somnis i premonicions, ocultació dels fets i revelacions sorprenents que van teixint una trama força recargolada. Una trama on l’estàtua d’Artemisa acabava tenint molta importància, encara que en l’adaptació d’Albert Arribas sigui només una presència quasi referencial al final de tot l’espectacle.
El muntatge dirigit per Alicia Gorina és conservador i trencador alhora. Manté els llargs diàlegs o monòlegs del text original, però no dubta en fer del cor un personatge més… gairebé protagonista. També es decanta per una posada en escena grandiosa, tel·lúrica i a moments sanguinolenta i salvatge. No hi falten símbols potents –la destral que s’enterra i es desenterra infinitat de vegades- però sobretot no hi falten uns actors i actrius solvents i entregats. Sense ells i elles –encapçalats per uns pletòrics i juganers Emma Vilarasau i Pere Arquillué– tot aquesta bogeria no hauria estat possible.