Quan Agamèmnon, castigat per Àrtemis per fatxenda, es va veure obligat a sacrificar Ifigènia, la seva filla, per poder reprendre el camí de Troia amb els seus vaixells, va prioritzar la seva ànsia de poder i, alhora, el seu amor per Grècia davant l’amor per la jove. Clitemnestra, mare d’Ifigènia, embogí. El desig de mort, el desfici per la revenja i el sentiment de desesperança van esdevenir protagonistes. Àrtemis, però, va utilitzar el sacrifici com a càstig només per Agamèmnom, substituint la mort de la jove per la d’un cérvol i transportant-la a Crimea, on tenia la funció de sacrificar els estrangers que, víctimes de naufragis, arribessin a les seves costes. Orestes, germà d’Ifigènia, va arribar a l’illa molts anys després com a fugitiu per haver mort Clitemnestra, la seva mare. Tots dos es van reconèixer i van escapar plegats de l’exili i el destí al que havien estat condemnats.
A l’Antiga Grècia, la mitologia servia per explicar el món sencer, i totes les incerteses hi trobaven resposta. Els mites, els déus, i els éssers que habitaven aquestes històries protagonitzaven metàfores que han inspirat la filosofia, l’art i la cultura en general.
Ifigènia va ser un dels grans drames d’Eurípides, el gran poeta tràgic, amic de Sòcrates. Era conegut per portar a l’extrem el caràcter de déus i mites, gairebé fins a la paròdia. I, lligant perfectament amb l’obra, va arribar a afirmar que “A qui els déus volen destruir, abans l’embogeixen”. Excepte Ifigènia, sinònim de “dona forta”, tots els protagonistes van patir aquest embruix.
Alícia Gorina dirigeix, amb talent, sensibilitat, caràcter i solemnitat l’adaptació de l’Albert Arribas. La direcció atorga a la protagonista la força i, especialment, la noblesa, de qui pot sacrificar-ho tot per un bé superior, fins i tot a ella mateixa. L’adaptació nodreix el text de petites traces de reivindicació que eleven en moments puntuals la trama a l’alçada, d’alguna forma, dels nostres temps.
L’obra es desenvolupa en dues parts molt marcades. De la lenta cocció del desastre de la primera, amb diàlegs profunds, monòlegs eterns i passejos entre el no res, a la follia de la festa de la sang i la destral de la segona. Un contrast hiperbòlic que sobta. L’escenografia és austera, d’inici, i allò que podria semblar una platja es converteix gairebé en un desert. To baix, poc moviment… Costa, d’entrada, capbussar-se en la història que es presenta, i el salt en el ritme t’empassa d’un sol glop, malgrat que, en algun moment, desitjaries tornar enrere per captar aquella frase que fa comprendre millor el personatge i el context. La intensitat de la revenja, la passió i el drama en mans de l’Emma Vilarasau i d’en Pere Arquillué, pare i fill, prenen una dimensió màxima, i és un plaer acompanyar-los-hi. La Marta Ossó, encanta i encisa en el paper d’Ifigènia, i les membres del cor, en una exhibició de recitació i cant, amb una proposta molt original en la forma i en la intervenció, creen una atmosfera ritual, màgica, que captiva des del primer moment. En un altre nivell se situa en Pau Vinyals, l’Aquil·les, molt lluny, molt, massa, de la resta. La seva boda amb la filla d’Agamèmnon era l’excusa per atraure Ifigènia fins a l’altar del sacrifici. El seu registre, enmig d’aquest fantàstic repartiment (menció especial per l’Albert Pérez, amb una cloenda original, mordaç, original, espectacular), fluixejava com el taló del personatge.
Un espectacle indispensable, d’aquells que, per dens, intens i ben travat, l’endemà assaboreixes encara més que a la sortida.