Ifigènia és una adaptació d‘Albert Arribas a partir de les peces Ifigènia a l’Àulida i Ifigènia entre els taures d‘Eurípides, un dels grans clàssics de la tragèdia grega del s.V aC.
Es tracta d’una tragèdia grega basada en el sacrifici d’Ifigènia, filla d‘Agamèmnon, rei d’Argos, fill d’Ateneu i de Clitemnestra, filla de Tindàreu i de Leda, reis d’Esparta, germana d’Helena i esposa d’Agamèmnon.
La proposta dirigida per Alícia Gorina en la seva primera aproximació a la tragèdia destaca com es posa en qüestió la perpetuació de la violència en una família, una mitologia o un sistema de govern.
Una proposta escènicament molt austera, basada principalment en el treball actoral.
Pere Arquillué i Emma Vilarasau en són els principals protagonistes. Primer com a Agamèmnon i Clitemnestra, i posteriorment, com a Orestes i Ifigènia. Pau Vinyals, Marta Osó, Albert Pérez i un cor de cinc actrius cantants Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler, completen l’elenc.
El cor és pura poesia. El cor és un dels elements fonamental en tota tragèdia grega. És qui ens explica la trama i el que succeix a escena, qui marca les parts de la peça, qui crea les diferents atmosferes i emocions, analitza els esdeveniments escènics. El cor són els fantasmes de la nostra societat que ens convida a pensar i prendre consciència del nostre passat, d’on venim i del naixement de la democràcia.
L’acció passa en dos espais teatrals: un exterior (desert) i un interior (temple). També consta de dues parts:El dia i La nit, força diferents quant al treball textual i d’il·luminació. Una part està dins de l’imaginari convencional de les tragèdies gregues, on s’utilitza un tipus de vers més clàssic, com alexandrins, de vuit síl·labes o de deu, i una altra més trencadora, més visual.
Estem davant d’una obra molt teatral que parla dels orígens del teatre. Un viatge teatral de l’antiguitat al món contemporani.
La història d’Ifigènia ens explica unes quantes coses que no ens són gens llunyanes, com que la violència i el desig de venjança dominen el món, que la democràcia és un règim patriarcal i corrupte, que els éssers humans som els responsables dels nostres actes i que els déus existiran sempre mentre sapiguem representar-nos a nosaltres mateixos.
Ifigènia ens parla de les injustícies, dels conflictes, del jo interior, de la identitat, del paper de la dona social i políticament, i de la seva visibilització i reivindicació pel que fa a la seva opinió, de la transgressió de les normes socials, dels drets davant els conflictes generats i de la violència física injustificable.
Eurípides va utilitzar la tragèdia per exposar les seves idees, les seves inquietuds i la seva disconformitat davant de principis tradicionals considerats per la societat atenenca del tot intocables, com la superioritat de l’home envers la dona o la virtut de la guerra. Va donar veu a les dones, va fer visible les seves opinions, els seus sentiments i les seves passions. Un home avançat a la seva època.