La mateixa història des d’un altre punt de vista o amb una mirada renovada pot tenir infinits matisos que fan apreciar encara més un relat ja conegut. El teatre és l’art per excel·lència per revisitar textos i posar-hi el focus des d’un prisma diferent perquè aquest doni encara més.
Ifigènia és la filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i no ho sap, però serà el sacrifici pel qual, segons la creença a l’oracle, el seu pare guanyarà la guerra de Troia. Aquesta és la narració de l’arribada de la noia al campament de l’exèrcit i l’acceptació del seu fatídic destí. Però sobretot és la història d’una mare que no podrà oblidar l’atrocitat que ha perpetrat el seu marit i buscarà venjança, mentre serà objecte d’això mateix.
Alícia Gorina agafa un clàssic de la literatura i el teatre per tornar-lo, en certa manera, als orígens de les tragèdies gregues del passat. Per a això, recupera el cor com a figura indispensable. Cinc actrius (Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler) son les narradores i la veu, a l’uníson, de la consciència de les dones de l’obra. Aquest element dona força i projecció a la narració, omplint els buits i el silenci durant la intensitat dels parlaments que s’intercanvien els personatges.
Un muntatge potent i atrevit que explica una història coneguda, però amb un ímpetu diferent. Amb elements simples que, tot i ser pocs omplen un escenari enorme, es converteixen en els objectes claus i necessaris per al relat. Des de l’altar a la destral, passant pels banderins i les teles emprades. Tot té un sentit i un objectiu narratiu.
La primera part de l’obra, més arrelada a la part textual amb els diàlegs grandiloqüents entre Agamèmnon i Melenau o entre Clitemnestra i el seu marit, es fa una mica llarga i pesada. Especialment perquè és el segment de l’obra on més que acció i ha paraules i més paraules sobre l’escenari, creant un ambient dens. Però és a partir del sacrifici, quan el relat es converteix en moviment que neix de la ira i la passió, que l’espectadora es queda hipnotitzada i no pot apartar la mirada de l’escenari. Es descobreixen uns personatges posseïts per les seves emocions més primàries, deixant enrere la raó i la calma. I aquesta força irracional que els empeny arrasa amb tot i el públic s’entrega fins l’últim monòleg.
Tot aquest desplegament teatral té en Emma Vilarasau un dels seus majors atractius. Vilarasau dona un salt amb la seva interpretació i sorprèn a cada moment que avança el text. El seu moviment a l’escenari impressiona i mostra una cara poc vista d’aquesta actriu, deixant clar que li queden moltes facetes per explorar amb les quals brillar. Interpreta a Clitemnestra com una força de la natura que no té res a perdre i que es deixa guiar per la venjança i el dolor, i ho fa magníficament.
Vilarasau i el cor, entonant les seves veus amb un treball delicat i molt laboriós, son el nucli d’una obra que, tot i coneguda, aconsegueix sorprendre una vegada més al públic.