Aquesta és una comèdia distòpica que ens parla d’un futur, potser no massa llunyà, en el que la vida i tot el que l’envolta està dominat per la Xarxa i el món tecnològic. Les aplicacions ho han suplantat tot, i les persones no s’atreveixen a mirar-se o a tocar-se, perquè no ho han fet mai o gairebé no ho recorden. Originals i prometedores premisses per a una comèdia que no decep, sinó que sorprèn per com va desenvolupant una trama gens senzilla i uns personatges molt interessants. La veritat és que Roc Esquius -autor i director de la peça- porta el seu material a bon port, tot i algunes contradiccions internes i alguns girs de guió un pèl forçats.
El millor d’iMe és que està molt ben dirigida i molt ben interpretada, amb quatre actors que encaixen molt bé i que es diverteixen d’allò més a l’escena. A més, el producte resulta simpàtic mentre el veus… però acaba deixant un pòsit amarg i perillosament contemporani. I és que quan surts del teatre, puges al metro, i veus que tothom té un mòbil o una tablet als dits comences a patir certes paranoies. Acabarem sense mirar-nos a la cara? Ens estimarem via Internet? Expressarem només els sentiments i les necessitats més bàsiques a través de les xarxes socials? Esperem que no, però si aneu a veure aquest muntatge de la Companyia Dara segur que us acabeu fent preguntes similars…