No és cap secret que a Jordi Casanovas li agrada tractar, de tant en tant, temes que encara són notícia, que encara acaparen noticiaris i nodreixen moltes tertúlies mediàtiques… o de cafè. A vegades ho fa des del document pur i dur (Ruz-Bárcenas, Jauría) i d’altres des de la ficció, com en el cas d’Alguns dies d’ahir o la que ara ens ocupa. I a més, en el cas d’Immunitat podríem dir que hi ha sumat la seva habilitat pel thriller, pel joc escènic i la comèdia tenyida de reflexió. El resultat és sorprenent, i molt efectiu. Una mena de Mètode Grönholm de caire social, però amb una mirada pròpia, particular, i una sèrie de girs dramàtics que descol·loquen i emocionen.
Immunitat tanca a sis personatges en una habitació i els sotmet a una mena de mostreig demogràfic amb l’objectiu de millorar la gestió política en cas de futures crisis. Es parla de la darrera pandèmia, dels efectes que ha tingut en cadascun d’ells, de les coses que es van fer malament, de les oportunitats perdudes… Però també estem davant d’un exercici de democràcia -una mica pervers, tot s’ha de dir- que acaba donant resultats molt interessants, extrapolables a molts altres temes. Potser no obtindrem una solució clara, ni tampoc la immunitat promesa, però almenys ens haurem interrogat sobre qui som, com ens comportem i com hem de front a determinades situacions. L’obra es decanta finalment cap a la positivitat, cap a l’esperança… i potser aquí és on flaqueja una mica, ja que ha de fer algunes concessions per tal d’arribar-hi. Però, sigui com sigui, el text és brillant, intel·ligent i amb una càrrega de profunditat que dura més enllà de la funció
I si Casanovas perfecciona cada vegada més els seus escrits, el mateix es pot dir de la seva tasca com a director. Crec que sap dosificar molt bé la tensió, sap com portar-la i també com acabar en un punt molt àlgid determinades escenes. També ha encertat amb l’escenografia triada (atenció amb el sostre lumínic, quasi un personatge més) i amb la direcció d’actors, que és realment meritòria. Tots estan molt bé i tots tenen el seu moment de lluïment, tot i que és un plaer tornar a veure a Vicenta Ndongo i Mercè Pons en dos personatges de pes, i de molta càrrega emocional. El mateix puc dir d’un Òscar Muñoz que m’ha arribat a posar la carn de gallina… Un gran repartiment per a una obra que mereix elogis, i també espectadors. Sé que fa mandra anar a veure una obra que parla de la pandèmia -a mi mateix me’n feia-, però també cal dir que parla de moltes coses més… a part de ser un entreteniment de primera.
