S’ha de ser molt hàbil per poder parlar de l’actualitat i fer una revisió de la història més recent (entesa com a esdeveniments ocorreguts en un termini d’un parell d’anys) des d’un punt de vista reflexiu i conciliador, sense exaltar-se ni buscar fer més sang. Jordi Casanovas té una destresa única en l’ús de les paraules, la construcció del text i l’elaboració d’una història com aquesta, que remou i fa ferida, però que també cura.
Ens trobem en una sala on sis persones han estat convocades per formar part d’un mostreig demogràfic, a través d’un algoritme, que ajudarà a millorar la gestió política en cas que es torni a produir una situació d’emergència com la pandèmia del COVID. Del que passa a dins la sala només es pot explicar que cadascú té assignat un número i un polsador amb dos botons, verd i vermell, perquè votin aquelles qüestions que els hi faci la intel·ligència artificial encarregada de fer el mostreig.
En aquesta producció tot encaixa a la perfecció, com si es tractés d’un trencaclosques. Amb una escenografia cuidada i pensada al detall, els personatges entren, s’acomoden i de seguida es troben en el marc perfecte per explicar la seva història. El muntatge sonor i de llums és el colofó perfecte per a un entramat de paraules i diàlegs que va descobrint quin és l’objectiu de tot plegat. Cada element s’ajusta a una necessitat de l’obra i ajuda a ubicar a un públic cada vegada més entregat.
L’embolcall és l’adequat i el repartiment es dilueix rere els seus personatges, mostrant una veritat innata en ells que neix de cadascuna de les paraules que pronuncien.
Hi ha una cosa, però, que està per sobre de tot en aquesta producció i és el text. És innegable que sense aquesta base l’obra tindria més d’un peu coix. Parla d’un tema força complex i que, sobretot, encara està a flor de pell en la nostra societat. Tot el que es va viure quan va començar la pandèmia, com ho va gestionar cadascú, les experiències tan diferents entre uns i altres i aquesta mirada enrere que fem, ara, entre desconsolades, fartes i emprenyades.
Aquí, Casanovas aconsegueix un equilibri exacte per no deixar ni coses a mitges ni passar-se amb l’explotació emocional de la qual es podria haver servit fàcilment. D’una manera molt intel·ligent, entrellaça cada personatge i la seva història amb la dels altres. I funciona. Deixa un regust, un pòsit a cada espectador/a que surt del teatre reflexionant sobre què han viscut els personatges dalt del l’escenari. I d’aquí, passa a adonar-se en quin moment es troba dins d’aquesta pandèmia que sembla no tenir final.
Imprescindible veure aquesta obra per totes les raons esmentades, però sobretot perquè trasllada una realitat verídica i latent en totes nosaltres i ajuda a fer el següent pas.
