Admeto que hi vaig anar més per veure intèrprets que mai deceben i a qui fa anys que segueixo que no pas per la impro, que és un gènere amb el que em costa connectar. Potser és que, com la màgia, sé que hi ha truc, molta, molta feina d’assaig darrera i percebem una il·lusió. Bé, doncs sort que hi vaig anar. Feia temps que no reia tant ni veia els actors passar-s’ho tan i tan bé, gairebé tant com el públic.
La particularitat d’aquesta proposta d’impro és la vessant musical, el fet de crear també cançons a partir de conceptes inconnexes. Veure com amb l’ajut dels suggeriments del públic que hem deixat escrits a l’entrar, van improvisant històries absurdes, delirants, divertides i esborrajades és tota una festa. I, per si fos poc, es posen entrebancs argumentals els uns als altres provocant les seves – i nostres- rialles.
Amb Roger Julià (Rhümia) a la part instrumental i Rai Borrell, amb uns registres inacabables, veus, accents, com a guies, s’hi sumen noms amb trajectòria i talent demostrat al gènere musical: Xavi Duch (Sugar), Jordi Coll (Hair), Àfrica Alonso (Rent), Clara Solé (Fun Home)… més convidats sorpresa.
Com a cloenda hilarant, un número final absolutament surrealista on fan servir la resta de suggeriments que encara no han sortit a l’espectacle, un darrera l’altre, en un ritme frenètic.
En resum: diversió assegurada,amb menys part musical de la que esperava, en un ambient gamberro, trapella, simpatiquíssim i absolutament còmplice amb el públic
